Som la llet

Alba Padró i Arocas

600 entrades i un regal per vosaltres

--

Avui és el dia, avui és el dia que cel·lebrem 600 entrades! Es diu aviat però són anys de feina. Així que calia quelcom especial per cel·lebrar-ho i què millor que fer-ho amb una entrevista a qui més en sap de lactància!!! No parlem massa de teta ja que al darrer llibre del Carlos va més enllà de la infància. Gràcies a tots i totes per ser-hi!!!

-

Vaig comprar el teu primer llibre "El meu nen no menja" quan la meva filla tenia tot just 4 mesos . Gairebé 14 anys després he comprat "Creciendo Juntos" a la mateixa llibreria i he tingut una sensació de vertigen. Com creus que han canviat la manera de criar els nostres fills en aquest lapse de temps?

Sí, és increïble què ràpid envelleixen els altres, oi?

Sens dubte, la durada de la lactància materna ha augmentat moltíssim. Fa tot just 20 anys, donar el pit més de dos o tres mesos era una raresa que fregava l'heroïcitat.

Dormir amb els fills o agafar-los en braços, si no ha augmentat, com a mínim ha sortit de l'armari. Cada vegada més pares s'atreveixen a fer-ho, o a dir que ho fan.

D'altra banda, s'ha popularitzat la butaca de pensar, i dóna la impressió (no conec estadístiques) que els nens segueixen passant cada vegada més hores a l'escola, i començant cada vegada més aviat. Potser és la crisi la que en els últims anys, ha permès que alguns nens tornin a estar més temps amb els seus pares. El que en el centre i nord d'Europa es considera normal, que els pares suspenguin durant uns anys les seves carreres professionals per cuidar els seus fills, encara es veu a Espanya com una extravagància. Parlem molt de "conciliació", però a la pràctica el que hi ha és un clar predomini de la vida laboral sobre la vida familiar.

Les mares ara tenim accés a mil informacions a la xarxa. Buscant una mica tens accés a una infinitat de dades, malgrat això les preguntes i consultes de les mares es repeteixen una i altra vegada. Què falla?

Crec que la relativa novetat d'internet fa que moltes persones encara no tinguin el discerniment que la majoria de la gent (però no tota) ja mostra en tractar altres mitjans més antics, com els llibres, la premsa o fins i tot la televisió. A internet, com en els llibres o a la tele, es poden dir coses serioses i ximpleries, es poden dir veritats i mentides. Però el percentatge de tonteries a internet és molt més alt que en qualsevol mitjà escrit, i fins i tot més alt que a la televisió, perquè qualsevol pot dir qualsevol cosa sense gastar diners i sense necessitat de convèncer primer a una cadena o una editorial. El que no és capaç de valorar la fiabilitat d'una pàgina d'internet està tan perdut com el que confon les notícies del telenotícies amb els anuncis de la tele.

Però també cal tenir en compte que la informació no és el mateix que el coneixement. Mai ho ha estat. Tot i que ara molta informació és gratis i accessible, també fa trenta anys era bastant fàcil anar a una biblioteca o comprar uns llibres. Però tenir a casa un llibre de medicina o d'arquitectura no permet curar malalts o construir edificis. Calen anys d'estudi i experiència per comprendre, valorar i aplicar més o menys correctament l'allau d'informació. Jo, per exemple, com a metge, segueixo enviant pacients al cardiòleg o l'endocrí. Tinc al meu abast, a internet, tota la informació que maneja l'especialista, però no sóc capaç d'interpretar-la i aplicar-la als meus pacients. Per això comprenc que molts pares tampoc saben com aplicar als seus fills la informació de què disposen.

Hi ha qui pensa que això de la tribu virtual té poc valor i serveix relativament de poca cosa a les mares. Què n’opines?

Doncs com tot: depèn. Podem trobar suport i informació a internet, però també ens hi podem enganxar i apartar-nos de la realitat. Ens queixem que els adolescents confonen xatejar amb parlar, o "amics" amb "contactes del Facebook". Però no són només els adolescents. Una tribu virtual, no ens enganyem, no és una tribu. I les hores que passem parlant per internet de com cuidar els nostres fills són hores en què no estem cuidant als nostres fills.

També, per cert, m'espanta de vegades la facilitat amb què la gent dóna dades de la seva vida personal per internet. No ens adonem que tot el què hi diem queda grabat i a la vista, potencialment per sempre. Encara que després intentem esborrar-ho, algú ho pot haver copiat en una altra pàgina. I la gent explica els problemes dels seus fills, les discussions amb la parella, els problemes amb la seva família política, com si els implicats no ho poguessin veure mai. M'imagino la vergonya d'un nen de vuit anys si els seus companys d'escola descobreixen a internet que la seva pròpia mare el qualificava, uns anys abans, com a "molt capritxós" o "molt poruc", o explicava amb tot detall la forma i consistència de les seves deposicions, o si es tocava o no els genitals, o si mamava tota la nit ... Creiem que el simple fet d'entrar en els fòrums amb un nom fals protegeix la nostra intimitat, sense adonar-nos que un dia hem dit quina és la nostra ciutat, i un altre dia quina és la nostra professió, i en la signatura posem l'edat del nostre fill en anys, dies i mesos ...

Parles al teu llibre del TDH i del seu augment considerable en els últims anys. Com bé expliques al llibre, es diagnostica el TDH per un barem molt relatiu, a més els nostres nens són molt diferents i aprenen de manera molt diferent a com ho fèiem nosaltres, i per altra banda estan els interessos de la indústria. Cap on va tot això?

Els experts seriosos semblen completament d'acord que el TDAH s'està sobrediagnosticant (un de cada cinc homes als Estats Units) i sobretractant (encara que alguns semblen convençuts que són els altres experts els que sobrediagnostiquen). Confio que en les properes dècades les aigües tornaran al seu curs, els tractaments farmacològics es reservaran per a uns pocs casos i es reconeixerà la necessitat de canviar el sistema escolar per adaptar-lo millor a les necessitats dels nens, en lloc d'adaptar als nens a l'escola.

Quin consell donaries a uns pares que sospiten que la seva filla adolescent pateix un trastorn alimentari? Certs consells entorn a l'alimentació infantil creus que ho poden fomentar?

Sens dubte l'obsessió perquè el nen mengi , "una culleradeta més" , per donar-li el que sigui (encara que siguin bosses de cuquets i patatetes) abans que "es quedi amb l'estómac buit" , contribueix a l'epidèmia d'obesitat que és en aquest moment el trastorn alimentari més estès.

Com també influeix el no menjar en família, el consum de llaminadures i refrescos, la manca d'exercici físic ...

Davant d'un trastorn alimentari (obesitat , anorèxia o bulímia) l'important és consultar aviat amb un professional. Són problemes seriosos.

Jo vaig ser educada per obeir. Espero que jo hagi educat les meves filles en el pensar! Quin pes té en la nostra forma d'educar l'educació que hem rebut? És possible alliberar-se d'aquest pes?

Educar els nostres fills per obeir és una pèrdua de temps, perquè, pobrets, la major part del temps ja obeeixen sense fer res especial.

Potser el problema és que els adults no hem estat educats per manar. Intentem enviar a crits, a cops, mitjançant el càstig, l'amenaça o el xantatge, perquè no sabem manar amb naturalitat i eficàcia.

Sens dubte l'educació que rebem influeix en la nostra manera d'educar els nostres fills. I sens dubte també és possible canviar. Sinó, seguiríem educant als nostres fills igual que ho van fer els nostres avis o els nostres rebesavis, igual que fa cinc-cents anys o igual que fa quinze mil. S'han produït moltíssims canvis, i els més grans probablement en les últimes dècades.

Moltes de les mares que vam començar a llegir-te fa 13 o 14 anys ara tenim fills adolescents i ha arribat el moment de demostrar que criar de la manera que intuíem correcta no crearia petits monstres consentits.

Amb catorze anys ja són "grans monstres", que els nanos ara creixen molt!!

No, no són monstres. I els altres tampoc. En realitat, molt pocs nens es converteixen en monstres, els criïs com els criïs . Per això sempre he mantingut que no proposo una determinada manera de criar els fills per unes suposades avantatges (o inconvenients) a llarg termini. És l'ara el que m'importa. No explico contes als meus fills per augmentar el seu vocabulari o perquè més endavant treguin millors notes, sinó per gaudir amb ells. I si no els pego o els crido no és per evitar un "trauma psicològic", sinó perquè crec que no es pot cridar i pegar als éssers estimats. Ni a ningú, però als éssers estimats, encara menys.

L'adolescència, el pas de la infantesa a l'edat adulta, és un moment crucial en la vida de tot ésser humà, i moltes cultures ho celebren amb rituals específics que testifiquen i reconeixen l'individu la seva nova condició.Tenen equivalent en la cultura occidental?

Ai, que em sembla que som de la mateixa generació! D'aquests ritus de pas es parlava molt durant la nostra adolescència, sembla que ara mateix el tema ha passat bastant de moda. Recordo aquells documentals en què s'afirmava que a la tribu de no sé on han fet una cerimònia d'iniciació, que els nens es converteixen en adults i passen a tenir un lloc definit en la societat i per això són feliços i mengen perdius i que en canvi en la nostra societat no hi ha un pas definit a l'edat adulta i per això els adolescents occidentals no tenen un paper definit en la societat i pateixen i es rebel·len ... Quines ganes tenia jo en la meva adolescència de tenir un ritu de pas, com a la tribu! Només molt més tard vaig saber que aquests ritus de pas moltes vegades consisteixen en circumcisió sense anestèsia i diversos maltractaments i humiliacions.

En realitat, la cultura occidental va sobrada de ritus de pas. La majoria d'edat legal. El carnet de conduir. El matrimoni. La selectivitat. L'Erasmus. En els meus temps, el batxillerat elemental (14 anys) donava dret al títol de "senyor".

Se sol dir que un dels trets i gairebé obligacions de tot adolescent és trencar amb el model establert i revoltar-se contra la figura materna / paterna. Com encaixar aquest sobtat rebuig?

Bé, no és per a tant. Tots els pares hem estat adolescents. I molt pocs ens hem "rebel·lat". Sí, val, hem fet algun cop de porta i alguna mala resposta, hem protestat o hem desobeït ... Però, en general, i llevat que hi hagi greus problemes previs de relació, són situacions que es recondueixen fàcilment. Els pares que han sobreviscut a l'enrabiada d'un nen de tres anys no tenen res a témer d'un adolescent.

-

Mil gràcies Carlos per la teva rapides i disponibilitat!

CRECIENDO JUNTOS. DE LA INFANCIA A LA ADOLESCENCIA CON CARIÑO Y RESPETO

CARLOS GONZALEZ,TEMAS DE HOY, 2013 ISBN:9788499983370

L'entrada en castellà aquí