-
Última entrada de l'aventura d'una mare adolescent.
-
"La lactància anava molt bé. Tots dos la desfruitàvem molt però en aquells anys, jo, era encara més imperfecta que ara. Em deixava portar sovint pels comentaris d'altres i també tenia una inexplicable necessitat de que el meu bebè creixes ràpid, anés cremant etapes sense aturar-se i fos el primer en fer això o allò altre com si la vida fos una carrera. Així que poc després dels tres mesos vaig començar a introduir altres aliments. El primer va ser suc de taronja (!!). La meva sogra no podia ser més feliç. Per primer cop podria ella mateixa alimentar el seu net. Fins el moment havia hagut de limitar-se a observar tot i que cada dia em demanava fer-li un biberó amb la llet per nadons que tenia emmagatzemada a casa perquè ens la donaven aCàritasi encara no havia trobat a qui donar-li.
Li vam preparar el suc i el vam fer esperar pel pit per a que tingués gana. Se'l va prendre. La lactància va continuar tot el despropòsit constant amb la introducció de l'alimentació complementaria. La iaia es passava hores darrere el nen per fer-li menjar diversos purés mitjançant jocs i enganyifes varies.
Als nou mesos em vaig posar a treballar i ell començà l'escola bressol. Quan ens retrobàvem no importava el temps que havíem estat separats, l'acció sempre era la mateixa: teta i més teta. Poc desprès de l'any van començar els comentaris desafortunats de la família del pare, el nen era massa gran per fer pit. En la meva família era costum donar el pit però en aquella no. En general en aquell poble no era massa ben vista la lactància. No recordo haver vist mai a cap dona donar el pit allà. Em va sorprendre molt perquè el que jo havia viscut sempre era contrari totalment.
Així que el meu fill continuà mamant però jo li negava el pit al carrer o quan hi havia molta gent a casa m'amagava. Tothom hi deia la seva. Fins i tot directament a la criatura: "Això es caca,egggg" ho havia de sentir a dos pams dels meus nassos i amb un dit inquisidor senyalant el meu pit.
Jo no em vaig plantejar mai fins quan li donaria pit al meu fill. Si em preguntaven em feia la mandrosa. Deslletar segur que era massa difícil, massa esforç... M'estimava més continuar.
Després del part la relació amb el meu company va canviar dramàticament. Penso que ell va tenir molta paciència però es limitava a esperar, només esperava que miraculosament tot tornés a ser com abans. I no. Mai no va ser com abans. Potser hauríem d'haver parlat d'algunes coses. Potser hauríem d'haver-nos explicat els nostres sentiments, la nostra vivència del part, la criança... Per a mi, hagués estat important. Però cap dels dos no va saber trobar el camí. Segurament la nostre joventut ens va pesar, jo en tenia 16 anys i ell 19 quan va néixer el nostre fill. El dolor es va anar transformant en un ressentiment dur, que creixia dia rere dia i del que no ens vam saber respondre mai. Avui, desprès de més de 10 anys, encara hi ha dolor allà atrapat, n'estic segura. I ell ho viu en forma d'estrepitosa ràbia. Potser algun dia podrem entomar aquest dolor i alliberar-nos.
El meu petit tenia 18 mesos quan vaig decidir fugir. Fugir d'aquella relació, fugir d'aquell entorn, d'aquella casa, de les paraules no dites, els patiments callats, muts i dels records... Fins i tot de mi mateixa.
El meu petit estava bé. Els dos estàvem bé enmig de tant canvi, junts, abraçats, fent pit. Res més no importava. La situació no va ésser
gens fàcil i les meves decisions no sempre van estar encertades, anys desprès canviaria moltes coses, però de ben segur en aquell moment feia el millor pel meu fill, ho feia el millor que podia i sabia.
Així que vaig decidir que era del tot just que el seu pare pogués gaudir del seu fill tant com jo, sempre que volgués i que de tant en tant se l'emportés amb ell i la seva família com tots ells desitjaven. Tant petit com era...
I li vaig treure el pit anticipant el patiment de la separació. El procés va ser poc respectuós, virulent i fulminant. Tots dos ploràvem pels racons. Jo amb ràbia perquè sentia que m'ho posava massa difícil (tant petit com era!), capficada en els suposats drets del pare sense adonar-me'n que en realitat havia de lluitar pels drets del meu fill, que era qui em necessitava realment. I no necessitava marxar lluny de la seva mare, no.
Enaquell moment vaig trencar alguna cosa dins meu que encara avui intento reconstruir, malauradament, sense èxit."
