Som la llet

Alba Padró i Arocas

Abans d'hora IV

-

Arribem a la lactància. Si us penseu que el part d'aquesta noia havia estat dur... Arribem a la lactància.

-

"A la porta dels paritoris ens esperava la família del meu company amb signes d'esgotament, fatiga i ansietat. L'àvia havia hagut d'anar a urgències amb un atac d'ansietat quan m'escoltava cridar. Vam pujar tots a l'habitació. La meva mare va arribar poc desprès, era de camí tota la nit.

Tothom em felicitava, com si fos una heroïna, per haver suportat el part. Tots contents, entusiasmats, i jo em sentia decebuda. Ho podria haver fet millor. Aquesta frase la dugué amb mi dia rere dia durant molts anys... Ho podria haver fet millor. No sabia què havia passat realment ni perquè em sentia profundament decebuda amb mi mateixa i la tristesa amenaçava amb omplir-ho tot. Van passar uns quants anys per poder trobar respostes a les meves incògnites. Així que l'entusiasme de tots el vaig fer meu i no vaig parlar dels meus sentiment reals respecte al part, ni de tot allò que es va trencar dins meu per sempre més en aquell fred quiròfan.

El meu fill va sortir de paritoris amb el pit a la boca a les 4 de la matinada i a les 10 de la nit encara no l'havia deixat anar. En aquell moment vaig decidir intentar dormir amb ell al costat, amb el pit a la boca, com tantes i tantes nits es van succeir d'igual forma.

Al matí següent em donaren l'alta. Jo no em sentia preparada per marxar. Estava molt adolorida i no em podia posar en peu. Les costelles em feien molt mal i si m'estirava no podia respirar. Tots em deien que a casa estaria bé, que amb un dia d'observació era suficient, i el meu part havia estat natural i fantàstic. Estava de pena.

Me'n vaig anar cap a casa amb el meu bebè a la teta i amb instint de superació. Allà em vaig afanyar a col·locar les coses al meu gust, netejar i posar ordre. Acabava esgotada però feliç.

Els mugrons em van començar a fer mal, els tenia vermells i em cremaven. La meva mare deia que era normal, que a totes les dones els passa els primers dies o setmanes fins que t'acostumes. Ella em va donar el pit dos anys i les meves germanes també han sigut alletades. La meva sogra, en canvi, va deixar de donar el pit als seus dos fills als pocs dies degut al dolor.

El meu fill mamava un parell d'hores, dormia un hora i un tornava a mamar un parell d'hores... Sentia comentaris d'estar afartant al pobre nen perquè a més vomita amb freqüència però jo li tornava a donar el pit. No sé si per instint o simplement, no sabia fer altre cosa, ni m'ho plantejava. Una setmana desprès del part la congestió dels pits era tan aguda que no era capaç d'extreure'm llet amb les mans. El meu fill no es podia enganxar i a mi em començava a pujar la febre. Una metge que em va visitar a casa va determinar que tenia infecció d'orina (?) i em va recepta uns antibiòtics i instruccions clares de no donar el pit si la febre era superior a38º.

Jo em vaig quedar al llit, dia i nit, amb el meu bebè, i enganyant al seu pare i familiars quan em pregunten per la febre. No ho sé perquè ho vaig fer, jo no tenia cap informació aleshores. Era un atac de rebel·lia sàvia.

Un parell de dies més tard vaig anar al hospital on en van mirar els pits i em van dir que me'ls havia de buidar. En l'exploració vaig cridar de dolor i plorava sense parar. Poc a poc aquella ingurgitació va anar millorant però les clivelles anaven a pitjor i allò sí que començava a ésser un suplici mortificant. Durant l'hora que el meu fill no mamava m'esperava tensa, compungida, esperant el moment que demanés. Quan me'l apropava al pit estirava braços i cames, tottensionantels muscles de tot el cos, em mossegava els llavis, tancava els ulls, cridava i plorava de dolor. No ho podia suportar. La llet sortia tintada de vermell per el contacte amb la sang. Les ferides eren obertes. I la sogra m'ho tornà a recordar: " A mi em va passar el mateix i dos setmanes vaig aguantar. Amb biberó creixen la mar de bé!"

Es cert que sóc masoquista i encara sóc més d'orgullosa, així que encara que només fos per vèncer el mal pronòstic de la sogra, jo aguantava. I vaig aguantar sense cap ànim de cercar solució ja que estava convençuda que era el que tocava, una setmana rere l'altre fins que el meu fill en tenia dos mesos i el dolor va desaparèixer.

Mai no van poder dir que la meva llet no alimentava. El meu fill guanyava pes escandalosament. Als dos mesos ja pesava 6 quilos. Quan el dolor va desaparèixer tot va ser molt més fàcil. La lactància era meravellosa, de dia i de nit. A les nits vam començar posant al petit al bressol al costat del llit però poc a poc passava mes estones al llit amb nosaltres fins que això va ser la norma. Encara que ho fèiem amb la certesa que era degut a la nostre mandra i poca disciplina i no era el més adient. Així que ho amagàvem o ho declaràvem amb culpabilitat!"

ANTERIOR

Llet i cine

SEGÜENT

Moritz