Som la llet

Alba Padró i Arocas

Abans d'hora II

--

Avui segona part de l'aventura d'una adolescent i la seva maternitat. Només recordar-vos que demà publico entrada especial de Nadal i tornaré dimecres amb la tercera part d'aquesta història meravellosa!

--

"El meu pare em va trucar desprès de rebre la notícia. Ell, que em va tenir a mi quan comptava amb 18 anys ! La mare 17 em parlava d'avortar... Va insinuar que era el millor en la meva situació. Vaig penjar immediatament només sentir allò. No m'ho havia plantejat ni m'ho volia plantejar. En aquells temps allò ho tenia ben clar, potser era massa inconscient i idealista, no ho sé, però el cas es que ho tenia clar.

L'embaràs el vaig passar amb la mateixa claredat, gaudint i obviant qualsevol perill. Gaudia dels canvis del meus cos, em meravellava quan sentia el meu fill des de dins im'il·lusionavacada dia amb mes força quan imaginava que el tenia sobre meu, fent pit. Amb aquesta innocència i fantasia van passar els dies i les setmanes. Em trobava d'allò més bé i em sentia cuidada i segura amb la família del meu company. Els metges, però, em feien patir una mica i no acaba de confiar en ells. Cada vegada que visitava el ginecòleg m'atenia un de diferent i em tractaven com si a part de ser una nena (que ho era) fos idiota i no entengués res que no era el cas.

En dues ocasions vaig haver d'anar d'urgències per una infecció d'orina que es presentava amb un dolor persistent i molt fort que desapareixia poc desprès de començar l'antibiòtic sense més problemes. Tot i així, la segona vegada vaig quedar ingressada a l'hospital durant una setmana. Com ja estava de 32-34 setmanes em vancol·locarles corretges i van detectar contraccions. Van determinar que hi havia perill de part prematur i em van tenir allà amb una via i un medicament per aturar les contraccions de part. Jo no entenia res.

El que ells detectaven com a contraccions ho portava sentint i gaudint-t'ho des del començament del segon trimestre. Aquella ona, a vegades més perceptible que d'altres, on sentia com la panxa embogia amb força concentrada, no va marxar mai, ni tant sols amb la via de medicaments. Va continuar succeint tal i com ho havia fet pràcticament tot l'embaràs donant-me la sensació de saludable normalitat.Em van enviar a casa amb dos caixes del medicament en pastilles que sense pensar-ho, no vaig prendre mai.

Passava hores llegint revistes de maternitat. Anava directa als relats de parts, on pràcticament sempre em trobava la mateixa història d'horror: El dolor més insuportable del mon, crits, ajuda del ginecòleg que "em va salvar la vida" i felicitat al tenir la criatura a sobre, i el final "per sort tot dos estem bé". Poc canviava d'una història a l'altre i pràcticament eren iguals que les històries de parts que havia escoltat durant tota la meva infantessa a ma mare i les meves tietes.

No confiava amb els metges gens ni mica. Tenia clar que no voldria l'epidural perquè em feia por que ho fessin malament i en part perquè sempre vaig tenir ànima masoquista. Volia sentir com naixia el meu fill i no em feia por el mal perquè totes les dones de les històries que llegia acabaven felices amb els seus fills als braços.Un matí em vaig sorprendre al trobar moc lliscós i un pel acolorit de vermell quan m'eixugava després de fer pipí. Sense previ avís, vaig començar a plorar desconsoladament. De sobte estava aterrada, tenia molta por i no volia parir. Era la primera vegada que em sentia d'aquesta manera. Totalment vulnerable i acollonida. Per sort, aquell dia no em vaig posar de part.

Una setmana després, de bon matí,vaig obrir els ulls encara al llit amb la primera contracció "picant". La tarda d'abans l'havia passada pujant i baixant escales perquè en l'ultima ecografia, el burro del ginecòleg em va dir que el meu fill tenia el cap i el fèmur més grans del normal i jo estava capficada en parir ja.

De cap manera volia un bebè ja criat! Així que cada tarda m'afanyava a pujar i baixar les escales de la casa, sense cap èxit. Aquella tarda però, em sentia diferent. Inquieta i nerviosa amb la sensació de que alguna estava a punt de canviar. Durant la nit la sensació no va desaparèixer i em va costar molt agafar el son. El meu company i jo vam fer l'amor com tants altres dies. Amb molt tendresa i passió. Aquella va ser l'última vegada que ens vam estimar tal i com feien des que ens vam enamorar. Desprès mai no va ser res igual i mai no ens vam retrobar. Ens vam perdre pel camí.

Durant uns minuts em vaig quedà al llit esperant la següent contracció amb ganes iil·lusió. Cada 5 minuts, ben puntual feien la seva aparició estellar. La sensació era molt agradable i gustosa. Em vaig dutxar i vaig aprofitar per depilar-me les cames. Així va començar el meu part. Ambtranquil·litat, ganes i emoció."