Som la llet

Alba Padró i Arocas

Tot depèn dels ulls amb què es mira

Aneu a poc a poc, no feu trampes que perd la gràcia!

Mireu aquest quadre, quina sensació teniu? Us estranya? Us repugna? Què penseu ara mateix?

Els nostre cervell la registra com una imatge sexual. Veiem un vell mamant dels pits d'una noia jove que per cert,no sembla preocupada per aquest fet. Fins i tot sembla relaxada, té una mirada tranquil·la, no hi ha cap mena de tensió en el seu cos. Per cert, fixeu-vos: a la finestra hi ha algú que mira entre les reixes.

La primera vegada que jo vaig veure aquesta imatge tenia 16 o 17 anys i estava estudiant història de l'art. Em va sorprendre molt i la vaig trobar força desagradable. Amb els anys he pogut entendre la història d'amor que hi ha al darrere d'aquesta representació pictòrica. Ara sé que no hi ha res sexual en ella, això sí hi ha amor i respecte als nostres grans. Tot i que en la nostra primeramirada ens sobta i ens pertorba.

Busqueml'altra mirada.

En alguns habitatges de Pompeia, fundada al segle VII aC i destruïda l'any 79 de la nostre era, han aparegut decoracions murals amb aquesta representació. Es tracta d'un tema moralitzant i per aquesta raó apareix en els dormitoris infantils, perquè des de petits els nens ho havien de reconèixer com un valor (obligació) fonamental; el respecte i devoció als grans.

Sé que a la Victòria li agradarà aquesta entrada. Avui en dia no ens ensenyen aquest valor, no sabem estimar els avis. Els veiem tot sovint com una nosa o un destorb. Poques famílies compten amb avis a casa, i no només parlo de fer de cangur unes hores al dia. Parlo de la relació diària de confiança i amor, de respecte i ajuda mútua.

Però tornem al motiu pictogràfic; té el seu origen en l'escriptor llatí Valeri Màxim(15aC-35), que va escriure un llibre d'anècdotes històriques titulat Factorum et dictorum memorabilium libri (escrit cap al 30 dC). Es relata, com a exemple de devoció filial, l'anècdota d'una jove. La mare de la jove és reclosa en una presó, condemnada a morir d'inanició. Només es permet l'accés de la filla a la presó, i aquesta dóna de mamar a la seva mare regularment. Quan les autoritats s'adonen del fet, es commouen davant l'acte de devoció filial, i perdonen la condemnada. Curiosament d'aquest motiu no hi ha representació pictòrica.

Tot tema moralitzant en el món clàssic és il·lustrat amb un mite i Valeri Màxim hofa amb la referència a aquesta la història, protagonitzada aquesta vegada per una noia anomenada Pero i el seu pare Cimó (o Micon). Cimó és abandonat en un calabós i castigat a no rebre cap mena d'aliment. Únicament podia rebre les visites diàries de la seva filla. La qual el va alletar per assegurar la seva supervivència. En ser descobert i fer-se public l'insòlit i pietós acte de Pero, es va suscitar una gran reacció entre el poble romà que va forçar l'alliberament de Miconos en honor a la bondat de la seva filla. Així aquesta imatge és coneguda com "la Caritat Romana".

La caritat era una virtut d'una importància cabdal en la formació dels nobles romans. De res servia ser un gran orador o tenir una gran fortuna si això no anava de la mà de certs valors. No és tracta del sentiment de tendresa filial, es tracta d'un comportament obligatori, que recau sobre els espatlles dels fills. La Caritat Romana representa l'entrega total del fill al seu pare, i no és recíproca. És una obligació ineludible que el més jove té envers el més vell.

Recuperada per nombrosos pintors en els segles XVI i XVII. Tantes van ser les versions pictòriques d'aquell extraordinari fet, que, finalment, es va convertir en una icona estètic. L'afició renaixentista pels temes clàssics va fer que molts pintors seleccionaran el tema per incloure entre les seves obres i així, sabem que Rubens el va pintar en diverses ocasions i Caravaggio el va incloure en el seu treball amb la intenció que reflectís els fets virtuosos de visitar els presos o malalts i donar de menjar als qui tenen fam.

I tot això ens pots sonar molt estrany molt llunyà. Però la realitat és que la llet materna segueix salvant vides, no només de nens sinó d'adults. És unacte de pietat o de caritat digne de menció. El 24 de Gener del 2001 van rescatar 16 nàufrags, havien sobreviscut a alta mar ja que una dona dominicana de 31 anys els va donar de mamar a tots ells.

Oi que ja veieu l'imatge amb uns altres ulls?