- Fa uns dies vaig publicar una entrada sobre les possibles causes hipogalàctia - "Jo pateixo de SOP i hipotiroïdisme diagnosticats des dels 14 anys així que ja sabia que ser mare no seria gens fàcil. Als 26 anys vam decidir començar l'aventura i després de 6 IAC i un avortament, als 29 anys vaig quedar-me embarassada.
Tenia molt clar que li donaria el pit, encara que el meu ginecòleg ja em va explicar les complicacions que podria tenir pel fet de tenir hipotiroïdisme i SOP. Vaig passar tot l'embaràs sota un estricte control per part de l'endocrí sense cap complicació.
El part va ser un desastre, per resumir, després de dues parades i 27 hores va aparèixer per primera vegada un ginecòleg i em van fer una cesària. A l’Anna ni me la van ensenyar, se la van emportar corrents a l'incubadora. Al meu marit al van portar a la U.C.I. infantil i li van donar una nena, un bolquer i un biberó, sense més explicacions.
No em van deixar conèixer a l’Anna fins passades 15 hores del part. Quan me la vaig posar al pit la primera vegada no el va agafar però unainfermera em va posar glucosa als mugrons i finalment es va agafar un moment. Només deixaven baixar cada 3 hores i jo ho vaig fer totes les vegades. El que més em va sobtar és que durant la nit només hi era jo... on eren les altres mares? Em deien: "ves a dormir que ja tenim biberons" El que més em molestava es que cada cop que baixava em trobava un xumet nou de trinca dins la incubadora!! I cada cop l'agafava i el llençava a la paperera.
Al cap de 36 hores després del part em van portar la nena a la habitació amb la indicació de donar-li el pit i un biberó perquè no em pujava la llet. Jo no notava res de res!! Ens van donar l'alta 5 dies després del part i vam sortir amb la indicació de pit més biberó (20 ml) perquè no em pujava la llet (jo seguia sense notar absolutament res).
El dies següents van ser molt durs perquè jo li donava el pit sempre que ho demanava però tothom (excepte la meva parella) em deia que la mataria de gana perquè si no notava res es que no tenia llet.A més a més ni li veia llet a la boca ni em veia ni tan sols una petita gota, era desesperant. Quins farts de plorar!!
Vaig portar l’Anna a revisió i la van pesar, jo anava patint perquè pensava que hauria perdut moltíssim pes però no havia perdut, havia guanyat i molt!! La infermera em va preguntar per la pujada de la llet i jo li vaig dir que no ho sabia perquè no havia notat res. En mirar el meu historial em va dir: Llet n' hi ha, mira com s'ha engreixat i no gràcies a 20 ml de llet artificial. Tu tens SOP i hipotiroïdisme i això afecta a la producció de llet, no tindràs mai per alimentar una escola bressol, però a la teva filla la pot alimentar sense cap problema. Tens la llet suficient
per ella i per això no has notat res, tens la justa ni més ni menys. Quan arribis a casa ja pots llençar la llet i els biberons.
Des de llavors va anar tot rodat. L’Anna mamava moltíssim, però jo mai vaig tenir cap obstrucció ni res d'això. De fet no trigava més de mitja hora en treure un gotet de llet amb un tirallets elèctric!! Mai vaig tenir clivelles ni cap altre problema, només una nena que demanava pit constantment fins pocs dies abans de fer els dos anys que de cop i volta la vaig posar al pit, se'l va treure de la boca i em va dir: mama, això ja no m'agrada.
Vaig estar a punt de desaprofitar una lactància "perfecta" i sense cap mena de problema per culpa dels mites que tenim tan arrelats. Fins i tot el pediatra m'insistia per deixar de donar el pit perquè allò no era normal i la nena estava en un percentil baix de pes (percentil 30 de pes, però percentil 95 d'alçada). Finalment després d'una amenaça d'hospitalització vaig decidir canviar de pediatra i des de llavors es van acabar tots el problemes. La meva filla estava molt sana i en comptes d'engreixar-se "s'allargava" i prou.
Sort que sóc molt cabuda! Cal tenir una mica de confiança en un mateix per sortir-se'n!"
