Som la llet

Alba Padró i Arocas

Veritat o mentida, tan és

Pensant molt en la Habiba i en l’Alma, avui una llegenda argentinaque demostra l’amor incondicional d’una dona, d’una mare. Potser no fem sempre les coses bé, però ho fem el millor que sabem.

LaFlor, em va recordar el dia del curs de formacióa Doulas Con-Ciencia la llegenda de Deolinda Correa, i em sembla que avui és un bon diaper explicar-la.

Hi ha versions diverses d'aquesta llegenda, segons la qual Deolinda Correa va protegir i alimentar al seu fill més enllà de la seva mort.

Sembla ser que aproximadament l’any 1841 Deolinda estavadesesperadaperquè havien reclutat al seu marit, degut a les lluites entre unitaris i federals a l'Argentina. Es va vestir amb un vestit de color vermell, va guardar en un bagul robes seves i del nadó, va vestir al petit i va marxar caminant. Va demanar consell a un ancià que coneixia la ruta i aquest li va recomanar que fos sempre cap a l'est, vorejant els garrofers que hi creixen fins a arribar a la vall fèrtil. Aquest era un lloc on l'aigua feia créixer bella vegetació plena de flors, un lloc de descans, i des d'allà podria arribar al seu destí però abans, hauria de creuar una enorme zona àrida, on no creixia res, tret d'alguna planta del desert.Va fer-se amb escasses provisions,va agafar a la seva criatura de dos mesos i va llançar-se a seguir el seu martit pel desert d’Atacama.

Sembla un acte de bogeria però s’explica que Deolinda era pretesa per uns dels caps del govern local. Si el seu marit la deixava ella sabia que es veuria força per aquest home. Per tant havia de fugir amb la seva criatura, perquè tampocpodia deixar el nenamb amics o familiars, ja que la criatura hauria estat presa d’ostatge o de moneda de canvi per aconseguir-la a ella.

Però els queviures que portava es van esgotar al cap de pocs dies i la set i el cansamentvan poder amb ella després de recorre uns 62 kilòmetres.

Segons diu la llegenda va morir pregant a Déu, no pregantper ella sinó pel seu petit. I sembla que el miracle es va produir i tres dies després de la seva mort uns traginers que passaven per aquell lloc van trobar el cos de Deolinda, i el que ha forjat la llegenda, van trobar la criatura viva que mamava dels pits de la seva mare.

Els homes van donar sepultura al cos de Deolinda prop del poble de Caucete.

Anys més tard uns grangers que buscaven animals perduts pel desert van implorar ajuda a la tomba de Deolinda que va respondre les seves pregaries. I així comença la llegenda, un culte que actualment és ben viu i que ha convertit la semba tombaen lloc de peregrinació. Avui en dia la tomba de la Difunta Correaés un santuari al peu d’un turó on els peregrins deixen ampolles d’aigua en senyal de respecte.

La llegenda de Deolina no és més que això, una llegenda? Peròpodria ser veritat? Es possible que els pits segueixin produint llet? Segurament Deolinda no va morir immediatament. El seu cos es devia apagar com una espelmeta.

Devia començar a patir els primers signes de deshidratació: esgotament, somnolència i desorientació. Més tard potser deliris i inconsciència i finalment la mort que es produeix en un lapse de 3 a 5 dies. Per tant el que podem suposar és que tot i que el seus ronyons se centraven en concentrar l’orina per evitar perdre aigua és possible que el seu pit seguís fabricant llet i no disminuís massa la producció, el que podria assegurar la supervivència de la criatura.

Deolina va iniciar una aventura incerta i perillosa per amor, la seva vida i la del seu fill corrien perill però era l’ única sortida que se li va acudir per protegir-se. Ésuna bella història d'amor i generositat d’un dona.

Perquè les dones, les mares seguim buscant el que creiem millor pels nostres fills. És cert que a vegades ens podem errar però equivocar-se és humà i no hi ha res millor per una criatura que la seva mare, la seva família.