Som la llet

Alba Padró i Arocas

Situacions difícils, lactàncies difícils?

La Loli Muñoz, que ens va explicar els records de la seva família relacionats amb la lactància, avui ens explica les seves lactàncies, les seves dificultats i les seves alegries.

"Jo crec que l'estat anímic de la mare influeix molt en la lactància. La meva mare va morir quan la meva filla gran feia 3 mesos. *Lalactància havia anat molt bé des del començament, la nena es va agafar bé i passats els primers dies tot va ser molt fàcil. Només un dia va deixar de mamar d'un dels pits que es va posar molt dur i vaig tenir una experiència terrible amb un tirallets manualNuk. Mai més no he provat a treure'm llet, per cert.

La nit que ens van dir que la meva mare es moria jo vaig haver de marxar a casa amb la nena, perquè era febrer i no la podia fer passar la nit dins del cotxe ni a l'hospital.

Vaig marxar de l'hospital sabent que no tornaria a veure més a la meva mare, però amb el convenciment de que feia el millor per la meva filla i que la meva mare ho hauria aprovat sens dubte. Ningú mai ha parlat de la meva lactància amb l'orgull que ho feia ella. A tothom li explicava: "mireu la nena com està i només amb el pit".

Jo no vaig mamar gaire perquè plorava molt i em van donar biberons de seguida, per això es feia creus de com creixia la meva filla només amb pit. Li encantava veure-la quan es quedava adormida als meus braços amb un somriure de satisfacció.

Va ser molt dur. Vaig intentar seguir amb la lactància però se'm va acumular tot: el dol, un canvi d'habitatge, l'iniciï de la feina...La despertava a les quatre de la matinada per donar-li pit, perquè mamés abans de marxar jo a la feina, plegava a mig matí i anava a casa a donar-li teta... Un estrès terrible i tot molt forçat: ara toca, sense riures, sense temps... I jo notava que es posava molt nerviosa i jo també. Així que quan li vaig donar unbibeja no va voler el pit més.Ningú del meu entorn havia alletat 4 mesos per tant semblava tota una fita.

Quan va néixer la meva segona filla, la Gemma, que ara té 7 anys, el mateix dia va morir el meu germà. Jo em vaig obsessionar amb donar-li el pit a la nena com mínim igual que a la seva germana gran.A l'hospital era per veure'm, plorant davant de la safata i obligant-me a menjar perquè volia estar forta tenir llet.La nena va mamar també 4 mesos, quan vaig començar a treballar li vaig donar unbibei es va acabar el pit.No puc dir que anés malament, mamava i creixia encara que regurgitava molta llet després de mamar. Mirant enrere em sap molt greu, jo m'esforçava molt perquè tot fos com amb la seva germana, però per molt que ho volgués la tristor no em deixava.

Cal dir que el meu home ha esta sempre al meu costat i hem criat les nenes entre els dos. L'únic que no ha fet és donar el pit però ha sigut, i és, el meu millor recolzament amb la lactància.

Vaig tenir un altre fill, ara té 2 anys i mig i encara mama. No va ser fàcil al començament perquè tenia una erupció en un dels pits i em feia un mal terrible quan mamava. Per sort i per la meva tossuderia no vaig deixar que m' inhibissin la lactància a l'hospital i al cap d'uns dies es va curar sol, tot i que un metge em va dir que tenia càncer de mama! Per sort un altre doctora em va dir que era un tema de la pell, i també l'assessora de lactància em va dir que curaria amb la pròpia llet, i així va ser.

Quan vaig començar a treballar vaig provar de donar-libibeperò no el va voler. No té res a veure amb les lactàncies de les seves germanes. Des del primer dia ha mamat moltíssim i ha anat menjant mica en mica altres coses sense problema.L'Heliova a la llar d'infants, jo treballo i ell s'espera. Quan ens retrobem s'atansa al pit per consolant-se i consolant-me del temps que hem estat separats.

Es un nen sa, molt xerraire i molt feliç. Encara ens agrada molt quan fem pit, no sé quan s'acabarà però no tinc cap presa.

El que si penso tot sovint és si el fet de que ell hagi nascut sense que hagi ocorregut res greu ha influït en la seva lactància. A més que cal ser una mica tossut per seguir alletant malgrat les mirades i els comentaris desaprovant dels altres, que, per altra banda, mai sabran el que es perden".

*Dibuix fet per Jennifer Staumbaugh