Som la llet

Alba Padró i Arocas

Siguem conseqüents

------

Potser perquè sempre he rebut suport incondicional de la meva parella en el tema lactància, se'm fa difícil entendre certes coses i entendre com de cop algú pot fer servir la lactància per fer mal. -------

Sempre hem dit que la lactància és cosa de dos; cosa de mare i criatura, però i el pare quin paper juga en la lactància? El paper del pare en la lactància està molt clar. Les mares i les criatures necessitem els pares (o les parelles) per protegir-nos. El pare és el que té cura de satisfer les necessitats de la mare perquè aquesta pugui alletartranquil·lai aquestes necessitats són diverses: des de fer les feines de casa, alimentar a la mare, oferir-li suport físic i moral, estimar-la, recolzar-la, fer-li d'escut contra les critiques... Un paper secundari, segurament poc valorar, però crucial pel benestar de mare i criatura i pel bon desenvolupament de la lactància.

Però què passa quan hi ha un divorci pel mig, quan la parella es trenca, de manera no massa amistosa, i cal decidir quins són els termes de la custodia de la criatura? Enaquestsmoments i per desgràcia la lactància es pot fer servir com una arma en contra de la mare sense adonar-se de qui poden ser els grans perjudicats. Cada vegada rebo més consultes de mares en procés de divorci que alleten de manera prolongada (o fins i tot criatures de pocs mesos) que són acusades per les seves parelles d'utilitzar la lactància per separar-los dels seus fills. I el que és pitjor he vist molt jutges donar la raó als pares i "ajudar" a les criatures ha trencar aquest vincle nociu i perniciós que, segons afirmen, fomenta la lactància.

Normalment cap mare es planteja quan temps alletarà, de fet tot sovint una cosa porta l'altre i qui dies passa anys empeny i sense adonar-te'n et plantes amb una criatura de més d'un any que mama. La posició i disposició del pare pot variar en aquest camí, ells tampoc es plantegen fins quan durarà la lactància i segurament tenen menys expectatives que nosaltres i quan la lactància s'allarga els trenca els esquemes i en una separació els perjudicis poden sortir a la llum.

Està clar que tots tenim perjudicis i perjudicis sobre la lactància prolongada n'hi han per parar un tren però els perjudicis no haurien de ser el que guiessin les nostres decisions perquè si ho fem així poden estar segurs que l'errarem.

Si valorem la lactància només com una relació estrictament de nutrició està clar que és molt complicat entendre una lactància prolongada quan la criatura té dents, camina i fins i tot parla i la demana la teta a crits.... És evident que la seva nutrició no depèn de la llet, és evident que poden viure sense la seva ració de llet materna, però no poden viure sense la seva ració de TETA.

Durant els primers anys de vida la relació que s'estableix amb el cuidador primari és extremadament intensa. Si la criatura mama la relació s'estableix amb les mares i aquesta relació és extremadament profunda i complexa és molt intensa, intima, privada, màgica i funciona sense paraules només amb sentiments...

En aquestes situacions complicada i tenses cal fer un exercici, serenar-nos i reflexionar per tenir una cosa clara: no es pot obligar a mamar a cap criatura, per tant si la criatura vol mamar no es perquè les mares ens emparrem en que mamin, ells ho volen.

Nosaltres som els adults que podem racionalitzar la situació, potser la parella no funciona, segurament podem sentir un odi irracional l'un per l'altre, però el benestar físic i emocional de la criatura hauria de ser el primer, perquè és la NOSTRA CRIATURA i ambos hauríem de voler (de la mateixa manera que vam decidir o acceptar al principi que donaríem el pit) el millor per la criatura i això passa, per permetre que siguin ells, i només ells, els que decideixin quan deslletar-se, tinguin l'edat que tinguin... Val la pena esperar i ser conseqüent!