Som la llet

Alba Padró i Arocas

S'ha d'acabar?

-

Sovint hi ha sanitaris que es queixen que sóc molt radical, evidenment el col·lectiu és molt àmpli i hi ha sanitaris i sanitaris però no puc deixar d'indignar-me quan m'arriben mails com aquest. He demanat permís a la seva autora per poder-lo publicar.

-

"Estic molt orgullosa de com han anat les coses amb ella després d'una experiència desastrosa amb el meu primer fill, que ara té 3 anys i mig. L'Arnau va mamar amb penes i treballs durant la seva primera setmana de vida deixant-me els mugrons com una zona volcànica declarada zona catastròfica. A la setmana es va passar el dia plorant i no es volia agafar. Vaig anar al grup de lactància del meu CAP de referència i d'entrada la llevadora em va dir que no podia ser, que no s'agafés. Li vaig ensenyar. Va arrufar les celles, sorpresa, veient que efectivament no se m'agafava (movia el cap com buscant, però no tancava la boca i no xuclava), i em va donar una mugronera, que no va servir de res perquè no feia força xuclant.

Em va advertir que no li donés biberó i vaig tornar cap a casa, on em vaig estar traient la llet i donant-li amb xeringa i cullereta perquè no agafés el biberó. Fins que la infermera pediàtrica em va dir que o menjava o bé me l'ingressava per deshidratació. Vaig donar-li biberó. Durant els 4 dies de la cullereta i una setmana més, abans de donar-li treta, me'l posava al pit, però no hi havia manera.

Vaig estar el primer mes traient-me la llet amb dos extractors perquè a cada toma prengués llet materna fins que vaig veure que no anava enlloc perquè quasi no podia sortir de casa: 1 hora d'extractor, 1 hora de prendre el biberó i tornem-hi! Vaig anar espaiant les extraccions i combinava llet materna extreta i llet artificial.

Quan tenia 2 mesos i mig, que vam anar al pediatre que sempre saps quan hi vas però no quan tornaràs, i quan ja només em treia llet matí i nit, l'Arnau tenia molta gana, no havia pensat en prendre res, total que li vaig dir que l'única cosa que portava la mama era el pit, i s'hi va enganxar!!!! A partir de llavors mamava matí i nit fins que va tenir 16 mesos, que em va dir que no en volia més.

Bé, ha mamat una mica algun dia ara que ha nascut l'Emma, perquè volia fer com ella... però de seguida m'ha dit que allò del pit era cosa de bebès. Amb l'Emma ha anat tot més rodat, tret d'un parell de setmanes que va coincidir amb els tres mesos, que no volia de cap manera mamar si no era que estessim estirades al llit... He de dir que em vaig preocupar més del compte, però és clar, sóc mare, i em preocupo.

L'Emma mama al matí, quan torna de l'escola bressol (on per cert va decidir passar gana el primer mes perquè no volia de cap manera el biberó, ni que fos amb llet meva que m'extreia a la feina...Tenia 5 mesos. Al mes següent, puré de verdures!), a mitja tarda sol tornar-ne a demanar, després de sopar i a la matinada. Aquesta presa he de confessar que em fa una mica de mandra, perquè tinc molta son, però bé, la vaig a buscar i la porto a dormir amb nosaltres.

Doncs bé, us he explicat tot això perquè avui m'he indignat moltíssim a la revisió periòdica de l'empresa. La doctora de la mútua m'ha preguntat si em volia vacunar del tètanus i li he dit que donava el pit i que per tant no sabia si estaria indicat. M'ha mirat i m'ha preguntat quants mesos tenia el bebè, i quan li he dit que tenia un any, ha posat els ulls com a plats i m'ha preguntat que quantes preses feia. S'ha quedat al·lucinada quan li he dit que matí, tarda, nit i matinada. M'ha dit que no podia ser, que era molt gran. Que si m'havia plantejat treure-li. Que segur que ja menja de tot.

És clar que menja de tot, li he dit, però també pit.

I ha continuat dient-me que ella als sis mesos havia deslletat els seus fills. Que el seu cunyat és pediatre i li havia dit que no els oferís pit i els oferís fruita. Que havien passat tres preses sense menjar però que després ja havien fet el que ella volia. Que li deia el seu cunyat que si ploren se'ls expandeixen els pulmons i que les posés a una altra habitació. Que havien passat una setmana dolenta però que a la setmana s'havia acabat.

Jo li he dit que sí que la presa de la matinada m'havia plantejat a veure si la podíem eliminar i que enviava el seu pare a buscar-la però que llavors ella protestava més i no volia que despertés el seu germà. M'ha replicat que tonteries. Que ja s'adonaria la nena que no hi havia res a fer i que total, se li expandirien els pulmons i ja està.

Que els nens de pit no volen res més i que són molt exigents.

Que a veure si faria com els víkings, que es posaven a criar molt aviat i després quan venien els fills grans de la guerra les mares els donaven el pit.

Ah! I que si el meu pediatre no m'havia dit res. Doncs, no, el meu pediatre respecta el que he triat, que no és més que un bé per a totes dues.

"Que raro que tu pediatra no te haya dicho nada!". "Y tu marido, qué piensa?" Doncs miri, el meu marit es preocupa del nostre fill gran, que passi bona nit, i si alguna nit estic molt cansada, va a buscar l'Emma i me la porta. No diu res més. Ens ajuda en tot el que pot i ens fa costat.

La veritat és que he deixat d'escoltar-la, però no treu que m'hagi indignat moltíssim! M'ha parlat mentre em feia la revisió mèdica com si aquesta fos una opinió mèdica. Com que no tenia ganes de discutir no li he dit que si coneix les recomanacions de l'OMS, ni de que és la meva decisió...

Crec que ha callat perquè ha cregut que m'havia convençut i que avui quan arribi a casa li diré a l'Emma que s'ha acabat, que és massa gran, i és clar, estarem una setmana plorant i cada vegada que em digui "mamamama" assenyalant el pit, la deixaré a terra perquè plori i rebequegi i no li faré cas abans d'anar a dormir mentre expliquem el conte i sobretot, a la matinada, que plori ben fort que no l'aniré a buscar, i si es desperta l'Arnau doncs farem una festa de plors a les tres de la matinada. Ni de bon tros! No és que m'hagi plantejat clarament fins quan, però sí que sé que no és ara."