Som la llet

Alba Padró i Arocas

"Sembles una gitana"

Quan va néixer la Maria de les primeres frases que em vaig sentir va ser aquesta: "Sembles una gitana". I era més que evident que la frase no volia ser un compliment.

De petita m'ho havia sentit quan anava descalça( encara i vaig ara), amb els peus bruts (conseqüència que encara "pateixo")o mal girbada... Però, per alletar era una gitana?

Havia vist poques dones alletant abans de ser mare i gitanes alletant menys encara. Així que aquell símil em resultava força curiós. I no només m'ho havia dit una persona, m'ho deien moltes!!

Els diumenges a Tordera hi ha mercat, i sovint anàvem a donar una volta a comprar fruita, patates de la xurreria per fer el vermut.... La Maria era petita i encara no caminava, per tant la podia ficar a la motxilla amb la teta a disposició i jotenia llibertat total de moviments.

En una de les botigues on acostumàvem a comprar fruita la filla dels propietaris, gitanos,acabava de ser mare. Ens coneixíem de vista i ella jam'havia vist alletarla Mariaper tant hi havia certa confiança, no era una estranya per ells. Aquell dia quan vaig arribar a l'alçada de la botiga tot i que no volia comprar res em vaig parar sorpresa. La noia asseguda rere la parada donava pit al nen. La meva cara devia ser un poema perquè l'àvia de la criatura em va convidar a "entrar"per veure'ls més de prop.Em va explicar que la seva filla ho portava fatal, que els mugrons li feien molt mal i el nen estava penjat a la teta 24h. L'àvia insistia que li donés un bibe i deixés de patir d'un cop però la mare "s'entossudia"en voler alletar.

En aquells moments jo no era assessora però alguna cosa sabia i el que tenia clar és que el nen no podia mamar d'aquella manera: panxa enlaire, amb el coll girat i tibant el mugró de la mare. Vaig corregir la postura i va notar un alleujament immediat.

L'àvia em va explicar que ella no havia donat pit a la seva filla ni als seus altres fillsi que no en sabia res de teta. Em va dir entre riures " La gitana sembles tu, que saps donar la teta!" Així que fins i tot una gitana feia servir aquella frase feta per desciure'm.

El comentari no podem negar que és xenòfob i mal intencionat i tambés'aplica en altres circumstàncies, t'ho diuen quan:

- Portes els nens a coll o a l'esquena: "Sembles una gitana que no et pots comprar un cotxet?"

-Vas mal vestida o bruta: "Has vist quins peus portes? Sembles una gitana"

- Dorms amb les criatures al llit: "Però has vist com dormiu? Sembleu gitanos"

Els clixés han arribatal segle vint-i-u,però ens recorden que les mares gitanes criaven els seus fills en el sentit més ampli de la paraula. Alletar a demanda, sense restriccions i de manera prolongada era cosa de gitanes, està clar! He vist poques gitanes alletant, de fent si vaig balanç n'he vist més amb un biberó a la mà que amb la teta fora. Però està clar que abans de contaminar-se amb la nostra cultura de l'alimentació infantil elles sabien com fer-ho.

Fins i tot hi ha moltes quadres, com aquests "La dona gitana" i "Joaquina lagitana"que plasmen com a 1817 a Anglaterra i al 1914 a España erahabitualveure una dona gitana alletant. En aquesta web hi ha una amplia col·lecció d'imatges de dones gitanes alletant o amb les seves criatures a les espatlles.

En algun moment de la historia les dones de classe alta van deixar d'alletar les criatures i van deixar de fer-se càrrec de la criança dels seus fills, mentre que només les gitanes seguien amb la teta a fora i amb la criatura a l'esquena. Tristament avui en dia algunes dones gitanes, amb risc d'exclusió social, alleten poc degut a les facilitats que tenen per poder alimentar a les seves criatures amb llet de fórmula. De fet porto mesos intentat parlar amb algú del col·lectiu romaní perquè em donés el seu punt de vista sobre l'assumpte i no hi ha hagut manera. Sé del cert que reben ajuda en forma de llets artificials per alimentar les seves criatures.

Abans alletar peralguna gentanava lligat amb desconeixement e incultura, amb naturalitat i ambunió familiar.... I ara sabem tantes coses, tenim accés a tanta i tan diversa informació peròens neguem a escoltar els nostresinstints.

Bé, ara ja sé que més que hippie, com também'ho deien, jo era més com una gitana, estic segura que els meus peus descalços i bruts en podien (poden)donar fe.