Algunes ja sabeu que em vaig passar la tarda del passat dimecresa la biblioteca Francesca Bonnemaison. Avui us explico la raó.
Fa més de sis anys en un curs de lactància havia sentit parlar d'una antiga professió que m'havia deixat de pedra. Jo pensava que a Internet hi ha tota la informació i totes les respostes, i com que els llibres de lactància que llegeixo, sí fa anys que només llegeixo temes de tetes, els he de demanar per Internet i no són a les biblioteques feia anys que no posava els peus en una. Feia temps que buscava més informació sense trobar res concret ni a la xarxa ni als llibres que tenia a casa.
Us situo. Avui en dia si una dona té els pits a petar o li cal treure'ls llet, compra un fantàstic tirallets elèctric i en poca estona fa net. Què fàcil! Però és clar que passava abans? Què pesava quan no hi havia tirallets? Quan no existien els extractors, quan ni tan sols hi havia electricitat.
L'extracció manual de llet és una tècnica que avui en dia encara és vàlida a moltes parts del nostre planeta. I per suposat hi ha mares que són molt hàbils per treure'ls llet a mà i encara que tenen electricitat i es poden comprar un tirallets prefereixen fer-ho d'aquesta manera.
Però tornem enrere. Totes sabem que l'extracció manual pot ser vàlida i útil durant una temporada curta però que normalment la producció de llet baixa força si no hi ha una succió eficaç. Per tant en determinats moments calia poder "buidar" el pit de manera efectiva i la millor manera de fer-ho és succionat. A falta de criatura i d'electricitat calia una opció vàlida.
Doncs sí, hi havia gent que es dedicava a buidar els pits de les dones lactants. Es deien xuclapits o tirapits.
La primera vegada que me’n van parlar em van explicar que eren homes vellets desdentegats que es dedicaven a anar a les cases on requerien els seus serveis i xuclaven els pits de les sofertes dones. Com que no tenien dents no els podien fer mal. Aixx-uixx. Per favor quina angunia! Només de penar-hi estic segura que esteu esborronades.
La segona versió és una mica diferent. No eren homes sinó velletes de bona família i amb renom les que es dedicaven a tan delicada feina. Vull suposar que tampoc tenien dents. Aquesta versió ja us dic que només l’he trobat per Internet i no hi ha cap altre referència.
I la tercera que sembla la més bona. Vaig trobar un entradaa Internet detallant els capítols del llibre de Rafael Amades “Històries i llegendes de la ciutat de Barcelona ”
Us transcric el que diu el llibre de tan curiosa professió:
“(...)Antigament les dies que venien de fora a cercar infants per criar posaven en un hostal i anunciaven la seva estada per tal de provar si trobaven lloga. El qui desitjava una anava a veure si n’hi havia pels hostals (...) Les primeres agencies d’aquest tipus eren anomenades cases de Dides i els qui es dedicaven a aquest negoci, que generalment eren dones (??), s’anomenaven didaires (...)
A les cases de lesdides hi havia les tirapits o xuclapits: dones que es dedicaven a xuclar i buidar els pits de les dides que esperaven lloga per tal que no s’emmalaltissin de no poder-los buidar”
Vaig al·lucinar perquè aquesta última versió té molt sentit! Com podien sinó les dides mantenir la producció de llet en primer lloc i en segon lloc evitar-se complicacions derivades del escàs drenatge del pit mentre no tenien feina. Si venien de comarques cap a Barcelona això eren un mínim de dos o tres dies de camí. Al arribar a la ciutat devien tenir els pits tan carregats i dolorits que calia la feina d'una professional en el tema per poder-les alleujar i a la vegada mantenir la producció.
El que podem tenir clar és que l'ofici de xuclapits té que ser tan antic com ho és la historia de les dides. Hi ha referències de les dides des de que la humanitat va començar a escriure per tant podem deduir que els xuclapits tenien que acompanyar-les, encara que dóna la sensació que era un ofici a l'ombra, de segones.
De totes maneres gràcies a Edison per inventar l'electricitat i no sé qui va inventar els tirallets però ara mateix també li fariaun monument.
