Som la llet

Alba Padró i Arocas

Present d'indicatiu

(Sé que avui toca entrada de les lleugeres, peròem cal donar resposta a aquest article de Carol López aparegut ahir a l'ARA)

Fa uns onze anys les dues estudiàvem. Sant Pere Més Baix era el nostre carrer i aquell edifici, que ara s’anomena Francesca Bonnemaison, era el centre del nostre món.

Recordo com si fos araaquella tarda de juny.Una tarda en la queno vaig poder aguantarla classe de Joan Alavedra. Tenia el cul quadrat, les cames inflamades i el cervell desconnectat de la música. El meu cos vivia una altra realitat. La realitat d'estar prenyada de quatre mesos i escaig, tenir 22 anys i molts interrogants oberts.

Em recordo sortint de l'Insti amb un vestit verd que dissimulava molt bé la meva panxa incipient, a la meitat de carrer em vas aturar.Vam xerrar una estona i et vas adonar o et vaig confessar que estava embarassada. D'això en fa 11 anys Carol. Ahir vaig llegir el teu article al diari, be de fet els llegeixo sempre, i em vaig alegrar molt de saber que ara ja tens el paper de mare. Moltes felicitats espero que gaudeixis molt del Rai.

Però a la vegada m'has fet sentir malament. Sí, les teves paraules m'han ferit. Parles de mares perfectes i ja veuràs que aquesta idea és una mite de la mida del TNC. Les mares perfectes no existeixen, només n'hi ha als contes. És cert que hi ha qui s'entossudeix a crear aquestes diferencies, qui és creu millor, qui pensa que ho fa tot bé... Però de pomes podrides n'hi ha a tots els cistells.

Et puc dir amb perspectiva, perquè tinc una nena d'onze anys, que per la meva filla no sóc la mare perfecta. I jo Carol sóc d'aquestes que han rebutjat l'epidural, han alletat ad infinitum, que dormen ( i gaudeix de dormir) amb les seves filles, que les ha portat a sobre fins que elles han volgut i que les han vacunat del mínim.... I ja veus el que ella opina. Si la meva fillapensa això de la meva feina com a mare, com pucopinar que sóc millor mare que tu?

Les mares només volem el millor pels nostres fills. Jo he fet el que m'ha semblat, les he criat com he volgut i he volgut participar de la seva criança. Sí és cert, he renunciat a coses per elles i, ho dic en veu alta i sense vergonya, són el centre del meu univers i això no vol dir que no conegui els defectes de les meves filles. Ni jo ni elles som perfectes, elles i jo tenim límits i limitacions. Les tres ho fem el millor que podem. Vivim el present perquè ser mare és feina a temps complert i de per vida i com a mínim jo, fico la pota cada dia. Carol, ser mare és el paper de la nostra vida, el més gran i el més difícil el que mai controlaràs perquè no es pot controlar. Fes-ho com vulguis que sempre et sortirà el crític de torn que et deixarà de volta i mitja.

Jo també em nego a admetre que hi ha una única manera correcta de criar un fill. Però totes les criatures tenen les mateixes necessitats: contacte físic, nutrició i estimació. Això els farà grans. Tria el que vulguis, fes-ho com vulguis però fes-ho sota aquests conceptes. Confons termes i adjudiques i suposes accions a les mares que criem amb el que s'anomena criança natural. La criança natural és en esència respectar les necesitats de la criatura. Parles de les mares d'abans, elles no acostumaven a seguir aquest tipus de criança.Però t'has preguntat com van ser criats els teus avis? Com dormien o com s'alimentaven?

Quan la Maria tenia pocs dies vaig anar a l'Institut a presentar-la als companys, la nena va passar de mà en mà fins arribar a les de Joan Abellan, que va exclamar: "Això sí que és creació!"I tenia tota la raó, la Maria i l'Abril han estat la meva gran creació, fetes amb tot l'art del què he estat capaç. De la mateix manera que ho fem totes les mares cada dia. Cria al teu fill com vulguis i descobreix amb el temps els perjudicis de les teves paraules, sigues la mare que vulguis ser però de la mateixa manera deixa'm ser mare a la meva manera. Les meves filles viuenaquest tipus de criança i el primer que han apres és respecte, una cosa no treu l'altre.

Aprenguem ha conjugar el verb criar en indicatiu: Jo crio, tu cries, ell cria, nosaltres criem...Sempre ambrespecte, com podem o com ens deixen.