-
Noies estic submergida en el Congrés de FEDALMA i he demant ajuda en forma de relats. Avui l'experiència d'una mare que va trigar a saber què volia dir gaudir de la lactància.
-
"Lanostra història comença amb un part per cesària. Em vaig despertar de matinada pensant que havia trencat aigües però era una hemorràgia. Amb tota la serenitat del món vam fer camí cap a l'hospital. Un cop allà i en comprovar que la petita estava bé, van decidir practicar-me una cesària. El meu shock era tan gran (per l’hemorràgia) que no vaig reaccionar.... Em van ensenyar la meva petita i només vaig poder omplir-li la carona de petons, ja estava embolicada i jo no la podia agafar, no tenia forces per demanar que me la deixessin agafar, "mira quines pestanyes més llargues que té" em va dir la llevadora...
L'estona a reanimació va ser curta però se'm va fer eterna, tota jo tremolava com una fulla fins que, per fi, me la van portar perquè s’enganxés al pit. Aiiiii i quina força tenia amb uns minuts de vida comxuclava! Per mi va ser molt important aquest gest per part de la llevadora.I així va començar la lactància de la Tanit. Com també va ser molt important assistir durant l’embaràs al taller de lactància que es fa a Tordera; per saber que el camí de la lactància no es un camí de roses, que hi ha moltes dificultats i per saber com afrontar-les des de elprincipi. Ho recomano! Hem d'estar segures al 100% del que som capaces de fer.
A l'hospital et maregen i no t’acaben d'ajudar i desprès de donar-li un petit suplement per culpa del maleït 10% vam tornar cap a casa i allà em va venir la pujada de la llet, per fi podia menjar!!! Però llavors va començar el dolor, dolor durant tot el dia als mugrons, als pits i fins a l'esquena. Punxades!!! La posició era bona però ella no obria bé la boqueta i era com si em mossegues i vam descobrir un dels "enemics" de la lactància, un tel de tipus III. Vam provar d'anar canviant la posició però no acabava de millorar el dolor i el meu estat d'ànim tampoc millorava, la tristesa post part era evident però no m'impedia continuar assistint al taller de lactància i així, a més, fer una mica de tribu amb les altres mares, sempre va bé saber que no estàs sola.
El meu company sempre em va fer costat amb amor, comprensió i paciència. No vaig rebre gaires visites, per ser exactes van ser tres visites d'amics, per una banda va ser positiu perquè no tenia a ningú dient-me que si la nena ja menja prou i tot allò que et diuen quan et veuen alletar, però d'altra banda em vaig sentir molt sola i poc acompanyada per qui estimo.
Bé anem al gra... M'havien de fer un cultiu de la llet per saber si tenia infecció i així trobar la causa del dolor. Vaig aconseguir treure'm llet manualment (no recordava com es feia) i va donar positiu.Vint dies d'antibiòtic i res, els bitxos no marxaven i el dolor tampoc.A sobre la petita va agafar una irritació molt forta al culet i plorava molt, tenia dos mesos i llavors van començar els típics comentaris: si li dones llet artificial no anirà tan de ventre ino se li encetarà el culet, buffff!!! Sense comentaris...
Vaig trigar bastant en poder donar-li el pit tombada al llit i no em va costar gens gaudir-ne, les nits van canviar... M'adormia sense adonar-me'n. M'encanta, esta preciosa dormint agafada al pit.
Ara que ho puc mirar de lluny penso, ostres m'he perdut una de les etapes més boniques de la petita immersa en el meu dolor, patint i
plorant. Perquè poc a poc gairebé sense adonar-me'n va anar marxant el dolor sense fer gaire res, em vaig acostumar a la mala succió de la meva filla. Perquè tot passa però quan hi ets i ho vius sembla que hagi de ser etern, però no ho és. Hi ha solucions màgiques, o no, que et fan el camí més planer. Sobretot quan fas el que sigui per saber el que et passa, quan busques ajuda i t'envoltes dela gent adequada tard o d'hora la lactància es gaudeixtant de dia com de nit.
I a dia d'avui que la petita esta a punt de fer 9 mesos, quan noto punxades puntuals, una o dues tandes de probiòtics i llestos!
A gaudir-ne que passa ràpid..."
