Criatures 29/11/2013

No tenia prou valor

3 min

-

Bon divendres! Avui per tancar la setmana una vivència de lactància... sense paraules!

-

"La meva primera experiència en l'alletament va ser una mena de muntanya russa emocional que recordo principalment per la soledat i l'angoixa amb què la vaig viure. Des del primer dia tenia els mugrons adolorits i irritats, però no va ser fins al segon que vaig adonar-me de que tenia ferides obertes, i el Rui va fer un parell de vòmits de mucositat envoltada de fils de sang, de la meva sang. Mai no havia sentit a parlar de les clivelles, ni sabia què havia de fer ni a qui demanar ajut... De fet, el dolor m'avergonyia, no sé explicar per què, i no vaig comentar res a les llevadores i infermeres de l'hospital.

El dia que em donaven l'alta, la ginecòloga em va mirar els pits, dolorits per la duresa de la pujada i per les clivelles sagnants, i es va espantar. Em va donar una pomada i em va enviar cap a casa sense més explicació. Parlava en confiança amb la meva mare i amb la meva cosina, i elles no em sabien ajudar, no havien sentit mai dolor i no sabien de ningú que hagués superat una situació semblant... només la meva iaia, que havia deixat el pit a la meva tieta (als anys 40!) després d'una infecció que gairebé se l'emporta... diu la llegenda. No sabré mai per què vaig tenir sempre la convicció de que havia de continuar, que el meu dolor no podia ser impediment per a seguir. El Rui guanyava molt de pes i el pediatra (tot i la desconfiança de la infermera, que volia afegir suplement ja que havia nascut amb un pes molt baix) sempre va confiar en mi i fins i tot m'havia felicitat, ja que estava creixent molt ràpidament. I és cert! El primer mes va guanyar 1,800 kg, i els següents poc menys que això. Així que reafirmada en la meva empenta, vaig omplir-me de valor i vaig comentar a la infermera de pediatria del CAP el meu problema amb el dolor. La seva resposta em va enfonsar: 'el dolor és manca de tècnica de la mare', literalment no en sabia! Em vaig sentir una inútil... i no vaig tornar a parlar-ne amb ella. Com podia ser que no sapigues donar el pit?? Però no era natural?? No era espontani?? Com s'aprenia?? Qui m'ensenyava?? D'on treia les forces per admetre públicament que no sabia donar el pit al meu nadó i que necessitava qui m'ensenyés???

No ho vaig fer, no vaig trobar les forces. Vaig mirar informació per internet, vaig saber que existien els grups de suport, als quals no hi vaig anar mai, esclar! No podia anar a parlar amb un grup de mares lactants a dir: "no en sé, m'ensenyeu?". No tenia prou valor... Vaig patir i superar 3 llargs mesos de lactància dolorosa, molt dolorosa, amb plors, febres, angoixa, por... Cada cop que veia senyals de que el Rui volia mamar, m'entrava una mena de sentiment de buit, d'abisme, com una depresió instantània, un pànic inconsolable... l'agafava, apretava les dents, tenia sempre a mà una ampolla d'aigua i bebia al mateix temps que ell s'enganxava, el moment més dolorós, i després era suportable, així que ho suportava. Després, no sé ben bé què va funcionar de tot el que vaig provar (postures diferents, exposició a l'aire lliure, la meva llet, i un llarg etc.), als tres mesos podia amamantar sense dolor... just quan tothom pretenia que ho deixés córrer!! I, esclar, ara que en gaudíem, vam seguir, no massa, fins als 10 mesos, ja que embarassada ja de 3 mesos del Dídac, el ginecòleg, escandalitzat em va assegurar que podia avortar espontàniament en qualsevol moment!! Vaig creure-m'ho, evidentment, i aquella mateixa nit va acabar la meva primera lactància... Tot plegat va ser un aprenentatge que em va canviar la vida. Vaig seguir buscant informació, vaig desaprendre tot un munt de coses que m'havia cregut de tots aquells que considerava "professionals" i allò va fer de mi una persona diferent. El Dídac (i les seves germanes després) va néixer a casa, vam gaudir des del primer dia d'una lactància feliç que va durar fins que ell va voler (15 mesos, ho va deixar estar durant el segon trimestre d'embaràs de la Dolça), tot i que ara em sembla molt poc, i he pogut sanar les ferides molt més enllà de les cicatrius físiques (vaig perdre un tros del mugró esquerre) i emocionals. No sé si avui faria el mateix, però sé segur que ho faria d'una altra manera."

stats