-
Començo a escriure i no sé què escriureni com acabaré, no sé si les llàgrimes em deixaran acabar..... Només sé que avui no puc parlar de la festa de la lactància que seria el que tocaria, avui em toca parlar d’ella; de la Nit
-
Per molta gent que no tingui companys de trajecte aquesta entrada elssemblarà fora de lloc, pertant perdoneu que em surti del tema lactància i doneu-me temps.
Fa 14 anys, em van fer un regal. Un regal peludet amb quatre potes, nas humit i llengua aspre.... sembla que va ser ahir que me la van posar a les mans...
Amb ella hem compartit la nostra vida, el nostre pas de ser una parella a ser una família. Ella va ser la nostra nena peluda durant més d’un any. Ens va deixar sense cadires, sense taula de menjador, va devorar els meus llibre de Segarra i Guimerà, el diccionari de català de l’enciclopèdia catalana i en general tot el que deixaves fora de lloc.....
Amb ella vam descobrir que no podíem aplicar el mètode del Dr. Malson, que no la podíem deixar plorar a la cuina mentre nosaltresintentàvem dormir i fer veure que no la sentíem. Que ella ens volia a nosaltres de dia i de nit i volia dormir acompanyada: a l’estiu sota el llit i a l’hivern als peus del llit. Fèiem equilibris perquè tot sovint acabàvem comprimits en una punta mentre ella s’estirava panxa enlaire ocupant la màxima superfície del llit.
I va arribar la Maria. El meu marit li portava els bolquersbruts de la Maria del hospitalperquè els olores, hohavíem llegit no sé on, i així coneixes a la nena.... Aquí va descobrir que hi havia més cosses per rossegar a part dels llibracos enormes, que podia rossegar, escampar i distribuir per tota la casa els bolquers bruts de la Maria. Tenia una afició insospitada per “robar-los”i fer-los miques.
No va ser fàcil per ella compartir la vida amb la Maria i van tenir més d’una ensopegada. Cabudes les dues com elles soles. Però veure com la Maria l’ha cuidat aquesta última setmana i com ella s’ha deixat estimar ha estat tota una sorpresa. Suposo que la germana gran peludeta s’ha reconciliat amb la Maria i li ha perdonat que li prengués el tro de reina de la casa i una part de la nostra atenció.
Cinc anys més tard va arribar l’Abril, escarmentats de l’aventura dels bolquers vaig optar per ser més pràctica i al cap de 24 hores de parir-la li vaig presentar. Li vaig deixar sobre el llit i li vaig deixar olorar i llepar fins que se’n va cansar i es va asseure als seus peus i es van adormir les dues.... Al matí l'Abril es despertava plena de llepades i les dues abraçades mandrejaven al llit sense cap pressa.....
Han passat 14 anys i dissabte va arribar l’hora de dir-nos adéu, l’hora que mai hauria volgut que arribés, l’hora d’acomiadar-nos i deixar-te marxar. El momentde dir-nos adéu per sempre.....
Sempre us he dit que penso que néixer i morir és millor fer-ho a casa, així que vam voler que tingués el comiat més proper, quepogués adormir-se al seu tros de sofà, plena de petons i carícies, confortada amb les nostres paraules iplena d’amor. Li vam intentar retornar tot l’amor i la feliçitat que ens havia donat, donar-li el millor comiatque vam poder.....
No em puc fer la idea de no tornar a acariciar les seves orelles, de no sentir les seves llepades quan arribava a casa, el seu consol quan agafava la gran febrada per les angines i estàvem les dues soles a casa, els seus lladrucs, la seva alegria, no em puc creure que no seras la primera de pujar al cotxe i la primera en baixar-ne.... Qui perseguirà sargantanes, mosques i ratolins?
Espero que allà on siguis estiguis bé, ja no tinguis mal i et trobis com quan eres un cadell inconscient i juganer que em remenava la bossa d'escombreries de la cuina i mossegaves els peluixos de les nenes!
Gràcies....... T’estimo Nit.
T’estimem : Antonio, Maria, Abril, Alba i els avis... la teva família allà on siguis.... No saps com et trobarem a faltar..........
