-
En una entrada anterior vam parlar d'aquesta possibilitat meravellosa. Avui una vivència en primera persona, un relat que demostra que voler és poder!
-
"Ara fa uns mesos vàrem adoptar una criatura, feia més de tres anys que estàvem en llista d’espera i de sobte, d’un dia per l’altre, ens va arribar a casa un bebè de pocs dies. Va ser un dels moments més feliços de la meva vida. Als pocs dies de tenir-la a casa em vaig començar a plantejar la possibilitat de donar-li el pit. Tenim un nen biològic de 4 anys al que vaig alletar fins el 14 mesos, i recordo haver gaudit moltíssim de la lactància.
Ja llavors havia llegit alguna cosa sobre mares adoptants que havien aconseguit alletar, però no sabia com ho havia de fer. Jo m’acostava la nena al pit i ella s’enganxava de seguida, però com que jo no tenia llet, s’enfadava moltíssim i es deixava anar molt enrabiada.
Així que em vaig posar en contacte amb ALBA per veure què podia fer. Les assessores em van animar a provar-ho encara que em van advertir que no seria un procés fàcil.
Es van mirar com s’agafava al pit i semblava que ho feia molt bé tot i que ella amb gairebé un mes no havia mamat mai. Em van recomanar que fes servir un relactador. Em van explicar com fer-lo servir i també em van comentar que cada hora m’estimules el pit amb un tirallets durant uns 5 minuts. Era molt important que la llet pugés quant abans millor.
Per les que no sabeu que és un relactador, és com un biberó invertit que en comptes d’una tetina té un tap d'on surten un parell de tubs molt prims que s’han d’enganxar als mugrons. D’aquesta manera, el bebè va estimulant el pit amb la succió i a la vegada va prenent llet artificial que hi ha dins del pot, a ALBA em van deixar el relactador i jo molt emocionada me’n vaig anar a casa a provar-ho de seguida.
Quan vaig arribar a casa, ja vaig veure que la teoria és molt més fàcil que la pràctica. Vaig preparar el relactador i li vaig oferir el pit amb el tubet a la nena. Ella s’enganxava molt bé al pit però quan notava el tub li feia com fàstic i el rebutjava. I com que tenia gana plorava, llavors jo li tornava a oferir el pit amb el relactador i ella ho agafava i ho tornava a rebutjar. Van ser uns deu dies molt i molt durs. Cada vegada que li tocava mamar, calculeu que era cada tres hores aproximadament, per a mi era una petita tortura només de pensar lo difícil que era coordinar pit, tub i nena. A més a més, quan la nena no estava menjant jo m’estava estimulant els pits amb el tirallets!
Amb el relactador fèiem totes les preses excepte les de la nit, perquè jo anava molt cansada i aprofitava per dormir i a la nit li donàvem bibis (un o dos). Així vam anar passant els dies i la veritat es que cada vegada la cosa anava millor. Ella va aprendre que per mamar havia d’introduir a la boca el pit més el tub i llavors tot anava bé. Fins que va entendre que d’on sortia la llet era del tub i no del pit, i llavors si jo em despistava ella deixava anar el pit i seguia xuclant pel tub i tan feliç! El problema llavors va ser un altre: la família i els amics!
Al principi, quan vaig començar amb la inducció de la lactància, la gent em prenia per boja. Em deien que no es podia, que perquè ho feia, etc...Després, sobretot els familiars més propers, quan ho van entendre em felicitaven per la meva bona voluntat però al mateix temps i de forma continuada m’incitaven a donar-li biberons en comptes de fer servir el relactador, ja que era molt més ràpid i la nena no plorava tant. És més, en més d’una ocasió jo vaig cedir a la pressió. És molt dur haver de sentir coses com : "dóna-li un bibi i veuràs com calla!"
Així vam passar el primer més. Ella anava succionant i estimulant el pit però no sortia res de res. La meva desesperació va comença a augmentar, i buscava informació a Internet però no trobava explicacions de quant de temps podria trigar la llet en pujar. Vaig demanar consell al pediatra de la Seguretat Social i em vaig quedar molt parada perquè no tenia ni idea de com es feia una relactació! Això si, em va dir que si pensava donar el pit que no begués llet! Als pocs dies em tocava la revisió ginecològica i vaig decidir comentar-li lo de la relactació, i ell una mica sorprès em va recomanar veure molta llet! És a dir, que els que anomenem professionals no tenien ni idea de com ho havia de fer.
Durant aquest temps, estava en contacte via e-mail amb l’Alba, i al final em va aconsellar prendre galactagogs. Durant tot el procés n’he pres dos, el primer em va donar moltíssima son, fins el punt que vaig començar a plantejar-me que era perillós ja que m’adormia dreta pel carrer quan portava al nen a l’escola. Però haig de reconèixer que la llet em va pujar en una setmana des de que vaig començar a prendre’l. Després de dos mesos ja tenia llet!!! Em vaig posar molt contenta, ara només calia augmentar la producció, i això en teoria era molt fàcil, només calia seguir estimulant!
Amb el galactagog vaig reduir molt els bibis, només en prenia un parell al dia, tot la resta era pit. Però per lo que he comentat abans després d’un mes el vaig deixar de prendre, i es clar, la producció de llet va baixar moltíssim. Altre cop desesperada. La nena tornava a prendre més llet artificial que pit! A tot això la família continuava amb la seva, sobretot les iaies, que no acabaven d’entendre el perquè jo li volia donar pit a una nena adoptada (era una feinada!). Amb les ganes que tenien elles de poder agafar-la i donar-li bibis!
Vaig canviar de galactogog i amb aquest segon, la producció no era tan alta però com a mínim no hi havia efectes secundaris per a mi.
Han sigut uns mesos molt i molt durs, en els que he invertit moltíssimes energies per aconseguir que la nena tingués una lactància més o menys normal. Ens hem quedat en lactància mixta, no hem aconseguit treure els bibis, i encara que hi ha dies que tinc la sensació que he fracassat en el meu propòsit, sé que totes dues hem aconseguit.
He estat a punt d’engegar-ho tot a rodar en més d’una ocasió. Sobretot per situacions d’ estrés que es creen per diversos motius, en les que jo m’enfadava amb tothom, li donava un bibi a la nena, però en el fons em sentia culpable per no poder alletar-la correctament.
Ara la nostra filla té 8 mesos. Seguim amb el relactador, sense galactogogs, i encara que ja ha començar a menjar farinetes (també sota la pressió familiar: la nena ja és massa gran, ja hauria de menjar de tot!) estem fent l’últim esforç per no deixar el poquet pit que ens queda. Jo treballo ja fa uns mesos, i la nena només pot mamar a mitja tarda i per les nits.
Sé que aquesta lactància durarà el que hagi de durar, però com a mínim m’agradaria poder arribar a l’any. Ja us explicaré."
