Som la llet

Alba Padró i Arocas

L'experiència és un grau

Em dic Silvia i tinc una història per explicar. Les que m'han regalat els meus dos preciosos fills. La meva aventuraen lamaternitat va començar fa cinc anys, embarassada del meu primer fill, tot eren somnis de felicitat, i alguns dubtes. Em qüestionava si seria capaç de donar al meu fill el que necessités a cada moment i només demanava a la vida que el meu fill fos feliç.

El 26 setembre 2005 va començar aquesta història. El meu nadó va venir al món en un part provocat a les quaranta setmanes de gestació. Jo volia donar-li el pit, no perquè fos el millor per ell ni perquè m'ho hagués dit ningú. Era el que havia de fer. Simplement mai em vaig plantejar una altra opció perquè per mi era una cosa que formava part de la meva condició com a dona. Ja de petita somiava que algun dia tindria un nadó i li donaria el pit. Tenia les meves pors; si seria capaç de fer-ho, però també sabia que havia de confiar en mi mateixa.

I el començament no va ser fàcil, poc després de néixer el van treure dels meus braços per posar-lo als del seu pare. L'hi van portar per presentar-lo a la família que esperava a la porta i jo vaig creure que la separació només seria d'un parell de minuts. Van trigar més d'una hora i mitja en retornar-me el nen. Van dir que tenia fred i unes llums van fer el paper que jo havia d'haver exercit. El meu fill no es va agafar llavors al pit, i va trigar més de 12 hores a fer-ho. Però després tot es va desenvolupar de manera natural i la lactància ens va unir encara més.

Un dia després van aparèixer les cremors als mugrons i algunes clivelles. Les molèsties van durar unes tres setmanes però amb constància vam poder superar-ho. I a partir d'aquí tot va ser normal. Pit a totes hores, a tot arreu. Durant un anyva ser unafeliç lactància vam anar inseparables.Va ser al voltant dels 15 mesos quan van començar els problemes, just en el moment en què van començar les pressions per deslletar i molt poc després de la incorporació laboral. Va començar amb una petita vermellor al mugró esquerre. No li vaig donar més importància, i vaig provar d'hidratar la zona però sense resultat. La taca va anar creixent més i va començar a ser molesta de veritat. Se'm ressecava tota la zona, pràcticament va desaparèixer l'aurèola sota d'aquella taca dolorosa.

Vaig anar a diversos metges que em van diagnosticar eczema del mugró i vaig provar diverses cremes, però se'm va estendre i va aparèixer també en el mugró dret. Van passar les setmanes i els mesos, i la meva feliç lactància va començar a convertir-se en un calvari. Tant el meu fill com jo volíem continuar, però no podíem. Era com si la meva pròpia cosm' estigués traint i jo no entenia res,ni sabia què fer.

Vaig provar amb cremes amb corticoides que van funcionar al principi però després no van servir per a res, també amb olis naturals, fins i tot prenent un suplement alimentari, però res. Encara que ara crec que el problema de fons era una mica més intern que físic entenc que realment no podia lluitar contra allò. Em va vèncer. Vaig desistir i vaig comprendre que la lactància havia estat una experiència meravellosa i que era aquest record el que havia de conservar. Vaig entendre queal meu fill li havia regalat 24 mesos de lactància materna i que allò es convertís en un sacrifici personal no em aportava res de bo. Així que vaig deslletar.

Va ser dur per tots dos, encara que tothom em deia que ja havia complert, que li havia donat molt més que la majoria dels nens rebien...Però jo sentia que allò no era el que jo volia. Era un deslletament forçat, pel meu cos, per la meva psique, però sobretot per món que m’envoltava. El meu petit va comprendre el que em passava, i va acceptar aviat la decisió.

Al cap d'un mes els meus pits es van guarir. I dos mesos després vaig rebre la notícia que tornaria a ser mare. I estava segura que tornaria a alletar.Els eczemes van reaparèixer amb el meu segon fill, tot just tres setmanes després del seu naixement. Però aquesta vegada jo em sentia segura i convençuda del que volia. M'havia promès a mi mateixa que mai ningú més opinaria sobre la meva lactància, que era una cosa entre nosaltres dos. I els eczemes vandesaparèixer un mes després amb l'ajuda d'un tractament homeopàtic i natural.

Han passat dos anys segueixo donant-li el pit, feliç, sense metes ni dates de caducitat, segura del que faig.