Som la llet

Alba Padró i Arocas

L'assessora és com un plànol

Ja hem parlat en altres entrades de l’ importància que ha de tenir per una assessora la formació però recordem que la formació és basa en tres pilars.

I avui toca parlar de les habilitats de conselleria. Demà tinc el plaer d’anar a fer una ponència al Curs d’Actualització de lactància 2011 a Lleida convocat per ALLETA.

Ara a 24 hores vista, ja us puc dir que no és casualitat que sigui l’última. Jo vaig demanar ser l’ última per una raó: donem molta importància a l’actualització de temes teòrics de lactància, que no dic que no sigui importants, però tan important hauria de ser una cosa com l’altra per una assessora. I vull ser l’última perquè així tinguessin tota la informació nova, que tinguessin aquella sensació de ja ho sé tot i que espero que s’adonin que segurament hi ha un gran tema del que van coixos.

La conselleria és la gran oblidada, de fet jo n’he après a cops. A base d’error i assaig, d’adonar-me que puc dir les coses de moltes maneres i que segons les digui seran rebudes de pitjor o millor manera. A cap curs que he fet s’ha potenciat el tema de la assessoria. A vegades se’n donen pinzellades però és un tema molt complex i no s’acostuma a potenciar massa tot i que ens ajuda a aconseguir una assessoria completa i funcional. Espero poder aconseguir una bona ponència, transmetre el què vull explicar i que s’entengui com n’és d’important.

Les assessores proporcionem el 50% d’informació i recolzament. Però això no és tan simple. Saber parlar, saber transmetre, saber respectar, no jutjar, empatitzar, donar opcions i no consells... I mil altres coses més són complicades de gestionar totes a la vegada.

Saber i poder gestionar-les totes implica un grau de concentració molt alt i molta pràctica per poder-les aplicar amb normalitat. Aconseguir la comoditat d’execució porta temps, però si t’adones del que fas malament ja és un pas. Rebre comentaris de les mares negatius sobre la teva feina o la feina d’altres companyes posa de relleu com, sense voler, a vegades podem fer mal a les dones. Dones per altre part, que viuen un moment molt delicat de la seva vida i que són sensibles a qualsevol comentari ben intencionat.

Els missatges que donem a les mares: el nen té un tel, la criatura presenta una succió immadura, segurament et fa mal perquè tens una isquèmia... Són només un 7% de tota la informació que reben de nosaltres. El missatge no és el més important en la comunicació. Ja veieu que per aquesta raó és més important el “com es diu” que “el què és diu”.

Hem de pensar que sempre llegim als altres, i els altres ens llegeixen a nosaltres. Aquesta comunicació no verbal és una comunicació primigènia i que hem après al llarg de l’evolució com ha essers humans. Aquesta comunicació és la que ens aporta més dades sobre l’altre i sobre la nostra relació amb l’altre: una imatge val més que mil paraules!!

La conselleria és la germana lletja i ara que m’he ficat de ple amb aquest tema, descobreixo tot el que faig malament i tot el que puc millorar. Em resulta un tema apassionant!

Per entendrens, les assessores hauríem de ser com un plànol. Si tens un plànol a les mans i vols anar a un punt determinat veuràs que, segur, que pots arribar-hi per molts camins. Hi ha camins llargs, camins complicats, curts, n’hi ha de planers, de costeruts...Però tots porten al mateix punt. I aquest punt és el que la mare es marca, el que la mare tria o va triant. I el que no podem fer com assessores es triar el camí per les mares, no els podem dir has d’anar per aquí o per allà. Ens cal recordar que les mares trien, que elles decideixen com volen fer el seu camí.

Nosaltres som el plànol i som les que ens ocupem dels temes bàsics: intentar fer el camí planer, treure la brossa, donar avituallament.... Però no som les protagonistes, aquest paper està reservat per la mare i la criatura.

Vull agrair a les noies d’ALLETA que em cerquessin per parlar d’aquest tema. M’ha donat l’ oportunitat d’aprendre més i l’oportunitat de ser millor assessora. Gràcies ALLETA ;-)

Noies ens veiem demà a Lleida!