Criatures 22/11/2013

Ho hem aconseguit

6 min

-

Porto a l'esquena una setmana de molta feia, ahir cansada i col·lapsada vaig demanar ajuda en forma de relats de lactància. En vaig rebre cinc ( mil gràcies)!!! El d'avui demostra que les ganes gairabé sempre ho poden tot!

-

"El naixement del meu fill va ser meravellós, exactament com jo m'havia imaginat que seria: part natural i sense cap entrebanc, tot va fluir com la seda. El protocol de l'hospital on va néixer ens agradava molt tant a mi com a la meva parella, vam portar el nostre pla de part i ens el van respectar fins a l'últim detall.

Vaig estar a casa amb contraccions durant unes 8 hores, vaig arribar a l'hospital dilatada de 9 cm i en menys d'una hora el nostre fill havia nascut, i jo mateixa el vaig poder estirar i posar-me'l al pit, pell amb pell. Vam estar així, tots tres sols, a la sala de parts, al voltant de 4 hores, i llavors ens van pujar a l'habitació. Per sort va néixer al vespre, i vam poder estar tota la nit sols i tranquils, i no van començar a venir les visites fins l'endemà.

A la mitja hora de néixer ja s'havia enganxat al pit i mamava. Jo estava flipant i estàvem tots tres en un núvol, ja era aquí!!!

A l'hospital vam començar amb el pit a demanda i tot el personal sanitari ens recolzava, semblava que tot anava sobre rodes.

L'últim dia, abans de marxar, una llevadora es va mirar el nen i va dir que tenia el frenell curt, i que això podia donar problemes. Però que ella també havia vist nens amb frenell curt que havien tingut una lactància llarga i plaent. Així que no vam fer més cas del comentari.

A casa seguíem amb el pit a demanda i, com és normal, els primers dies poca cosa feia més a part de mamar. Tot el dia al pit.

Jo ja tenia clivelles, i em feien un mal espantós, però com que tothom em deia que durant les primeres setmanes era normal, doncs jo m'aguantava i no hi veia res d'estrany.

Em queien les llàgrimes dia sí dia no, però aguantava.

Als quinze dies vaig fer una mastits, amb febre fins a 39,5 i un bony vermell al pit dret. Vaig anar a urgències repetides vegades, i sempre em deien el mateix: massatges, calor, fulles de col i que mami amb la barbeta a sobre el punt de la mastitis. Però res. Al cap d'una setmana vam tornar a urgències i em van donar antibiòtic. I es va solucionar.

Però a l'altre pit hi tenia un altre bony. Jo, fent cas del que em deien, m'hi feia massatges, m'hi posava calor...però va ser pitjor el remei que la malaltia i aquell bony es va anar emvermellint i es va anar fent gros fins que un dia, m'aixeco al matí, i al mig del bony s'hi veia un punt més fosc. I el dolor...era insuportable...ni la roba no em podia tocar el pit, em cremava!!! Vaig anar a urgències i es va confirmar el que tanta por em feia: abscés. S'ha d'obrir. Demà mateix.

El meu fill encara no tenia dos mesos, com ho faríem quan jo estigués a quiròfan?? L'únic que vaig pensar abans que m'adormissin va ser: no em pot passar res, que tinc un fill que em necessita!!

Estava més preocupada per això que pel meu pit. Em van operar i a les 2 hores ja era a l'habitació. El meu petit havia estat dormint toooota l'estona en braços del seu pare, i quan vaig passar per la porta de l'habitació es va despertar. Automàticament li vaig donar el pit, però l'altre, el "bo". Les infermeres no m'havien dit res de l'anestèsia (després vaig saber que no passava res), així que li vaig donar.

El mateix dia al vespre em van donar l'alta i cap a casa, però em van dir que no li donés de mamar del pit operat fins l'endemà. I jo vaig pensar, i com ho faré? M'explotarà!!! Perquè evidentment el tenia ple, ple, ple i dur com una pedra.

Arribant a casa el primer que vaig fer va ser parlar amb l'Alba Padró, amb qui ja estava en contacte des de feia dies, i em va dir: dóna-li el pit ja!

Em vaig treure les venes i tot l'apòsit i el nen va mamar de seguida...quin alleujament! Per sort l'abscés estava una mica lluny del mugró, així que el nen va poder mamar sempre i no em feia mal la ferida. Bé, semblava que havíem passat el pitjor...i sí, el pitjor havia passat però encara no s'havia acabat el via crucis. Com que m'havien deixat un drenatge a la ferida havia d'anar-me a curar a l'hospital cada dia, i al cap d'una setmana de l'operació els hi vaig dir que tenia un bony vermell a l'altre pit. No pot ser!!!! Però sí, el tenia i no feia gens de bona pinta.

Em van donar 3 antibiòtics diferents en una setmana, a la tercera va la vençuda, no? Doncs sí, a la tercera la van encertar (cirpofloxacino), però igualment també hi havia un abscés i s'havia de fer alguna cosa.

Sort vaig tenir d'un ginecòleg que va estar amb mi a totes. Era el mateix que m'havia operat, i quan va veure l'altre pit em va dir que havíem de fer alguna cosa ja, o hauria de tornar a passar per quiròfan. Aquell dia, va aparcar la feina que tenia i em va fer anar directa a urgències: provarem de buidar-lo amb una punció. Si això no funciona, demà t'opero. Va funcionar! Tot i que aquella estona a urgències fos eterna (perquè aguantar que et punxin el pit "amb l'agulla més gruixuda que tinguis" i sense anestèsia...us podeu imaginar que és bestial) em vaig estalviar el quiròfan.

Després de tot això jo començava a estar desesperada, i tot i que mai vaig contemplar la possibilitat de deixar la lactància (dieu-me tossuda), començava a qüestionar-me moltes coses. Des del primer dia el petit anava súper bé de pes, més aviat per sobre, i se'l veia molt content i feliç. Suposo que això és el que m'ajudava a no desistir. El fet de saber que la llet materna era el millor que li podia donar i el fet de veure que creixia i creixia sense cap problema, em reafirmaven que estava seguint el bon camí.

Però el dolor seguia, cada dos per tres em sortien obstruccions, i només de pensar que podia tornar a tenir un abscés se'm posaven els pèls de punta. Vam anar a una pediatra "especialista" en frenells però ens va dir que el tenia curt, però que era poca cosa, que no tenia perquè interferir en la lactància. I doncs, què passava?? Llavors va ser quan una bona amiga em va dir: has d'anar a Gavà amb en Carlos González i en Luis Ruiz. I així ho vam fer. Si això no funcionava, plegava.

Només de veure el nen, el Dr. González va dir: aquest nen té el frenell curt! I a partir d'aquí, ens va derivar el Dr. Ruiz, que li va tallar el frenell al cap d'una setmana, quan el petit ja tenia més de 2 mesos (a la mateixa consulta i davant nostre, amb anestèsia local).

Va ser fer-ho, i es van acabar les obstruccions que tanta por em feien.

El dolor va seguir fins als 4 mesos, però a partir d'aquí tot va començar a fluir amb normalitat, i fins avui, que el petit està a punt de fer un any i segueix amb lactància a demanda i enamorat de la seva teta.

Com podia ser que per una cosa tan "tonta", que es va solucionar amb un tall de 2 segons, hagués patit tant? I com podia ser que ningú no ho hagués vist abans?

Aquest és només un exemple de com la lactància pot no ser fàcil per a tothom, però també és un exemple que si s'està convençut d'una cosa, s'acaba tirant endavant sempre.

Jo sabia des del primer dia que la llet materna era el millor per al meu fill (ho sento, donar-li el biberó NO és el mateix i mai no ho serà), abans de parir havia viscut experiències molt positives al meu voltant i mai vaig contemplar la possibilitat de no donar el pit al meu fill. Només hi havia aquesta opció, així que s'havia de tirar endavant com fos.

I gràcies a aquesta seguretat i al meu entorn, que sempre em va donar suport (sobretot la meva parella, que mai em va qüestionar res, perquè també estava convençut que era el millor pel nostre fill), ho hem aconseguit.

El personal sanitari (ginecòlegs, infermeres i llevadores) també em van donar sempre el seu suport, i mai ningú no em va ni insinuar de deixar-ho. Això també em va ajudar.

Si hi ha alguna cosa que no funciona, busqueu ajuda. Segur, segur, segur que hi ha solució. Si esteu convençudes del que feu, abandonar ha de ser la vostra última opció. Sembla que les dones que donem el pit a vegades ens hem d'amagar de les que "no han pogut" o no han volgut. Doncs no, tenim tot el dret a cridar ben alt i ben fort que ho fem, perquè volem, perquè estem preparades per fer-ho, perquè és el millor per als nostres fills i perquè, a sobre, els alimenta! "

stats