Som la llet

Alba Padró i Arocas

Ho he d'intentar

Avui una mare que sentia la necesitat de guarir les seves ferides per poder avançar, ens explica la seva lactància.

"No sé si sóc bon exemple d'una lactància reeixida, ni si la meva experiència pot servir d'alguna cosa a algú, però si més no, qui llegeixi això m'agradaria que pensés que qualsevol lluita val la pena quan estàs convençuda que la lactància és el millor i ES POT ACONSEGUIR.

Per a mi les coses no van començar amb bon peu. A la setmana 26 d'embaràs elsmeus pits van començar a produir petites gotes de calostre. Allò em va emocionar i em va fer pensar que ja ho tenia gairebé tot fet. No em vaig adonar que com més augmentaven els meus pits més desapareixien els meus mugrons. Va néixer el meu petit i immediatament es va agafar, però el mugró ja no sobresortia i se li escapava de la boca, així van començar les dificultats. Afortunadament una llevadora em va explicar com fer-ho i tot allò que els nens no succionen només del mugró.

Però ja era tard i el nen va necessitar biberó per hidratar-se. Les primeres llàgrimes. Però res de desistir: Part natural, pits productius, nen sa i amb ganes... a seguir!Vam anar cap a casa i els mugrons se'm van omplir de clivelles i es van pelar, alguna cosa no funcionava. Però què era? La postura? La meva pell? El meu nadó? Tot era assaig-error, assaig-error.Als tres dies vaig poder retirar el reforç de llet que li donava amb xeringa. Vaig comprar unes mugroneres per si m'ajudaven a superar el dolor però el meu pobre fill es desesperava i plorava enrabiat. Començava a pensar que hauria d'abandonar ...

Sang i dolor.Preses eternes i molt seguides. Moltes llàgrimes, molt cansament i molt dolor. No es suposava que era agradable? Però, i si no hagués pogut alletar al meu nadó per alguna raó mèdica? I si hagués emmalaltit per causes relacionades amb el part i no hagués pogut posar-lo al pit? Res d'això havia passat, així que no em podia permetre tirar la tovallola per "res".

Poc a pocles feridesvan anar cicatritzant, els meus mugrons tornaven a sobresortir i el meu nen guanyava pes. Ja estava! Per fi!

Als tres mesosel meu nen començà a deixar de menjar com abans. Plorava desesperat. Es posava rígid al poc de començar a menjar i cridava. Al·lèrgia? Còlics? Estava malalt? No li passava res estrany al marge del moment de menjar. Ningú em deia res. Algú em va suggerir que a certes hores la producció de llet baixava i els nens ho notaven! Vaig comprovar-ho amb un tirallets, 25 ml!!! Horror!!! Com no havia de plorar si no tenia llet!!!???De nou teta i biberó i de nou llàgrimes... Però no em volia rendir. Vaig retirar el biberó i el posava més vegades al pit. Vaig començar a produir molta més llet ivaig decidirfer reserves. La millor idea que vaig tenir! Una altre batalla guanyada.

De sobte la durarealitat. Havia de reincorporar-me a la feina abans del que jo m'havia plantejat. I la lactància? Jo no podia extreure'm llet a la feina, què podia fer?

Li donaven lameva llet congelada en biberó i quan tornava a casa barra lliure, però el nen vatastar el biberó i va rebutjar el pit. SOCORS. Llàgrimes de nou ...

M'extreia llet cada dia diverses vegades i l'anava congelant. La meva vida girava entorn al meu pit, estavaesgotada. Vaig tenir que Començar a donar llet artificial juntament amb la meva. Sembla feliç amb el biberó.

Però jo plorava cada dia. Sola o acompanyada. Em feia mal l'ànima. Estava fracassant. I no trobava la solució. Vaig començar a escoltar allò de: "li dónes massa importància, no passa res".

Prenia la meva llet en biberó però els meus pits no ho suportaven. No obtenia un buidatge m'alleugués i el tirallets em destrossava. Recomanació mèdica per la meva salut: pastilles. Les pastilles més amargues de la meva vida.

Em vaig enfonsar. Em sentia tan trist. Havia de solucionar-ho però no sabia com. Va passar el temps.

"Hola, ets Alba? Necessito ajuda. Vull relactar. Ara puc organitzar amb la feina i vull fer marxa enrere. Es pot?. No sé per on començar. "

Vaig Comprar un relactador, sabia per l'Alba que no seria un camí fàcil. Vaig llegir (més aviat devorar) tot el que trobava per Internet al respecte. Vaig rellegir al Carlos González. Som-hi! Podíem aconseguir-ho!Vam enviar fotos a l'Alba de la llengua del petit:, semblava que la llengua estava molt enganxada a la base. Tel curt? Ningú s'havia adonat d'aquest detall? Era aquesta la causa de moltes de les meves dificultats?I jo seguia Mètode Kassing, pell amb pell, relactador, paciència i molt d'amor... MOLT AMOR. Algú em va dirunacosa bonica en assabentar de la meva nova aventura: "Has de reconquerir al teufill perquè accepti el teu pit de nou". I van passar gairebé dos mesos.

De vegades succionava. Altresel rebutjava. Vam assistir a una sessió de grup a Vilanova i la Geltrú durant les vacances. Gràcies noies. Però no avançàvem. El meu nen era molt feliç amb la nova situació i el seu biberó. I jo començava a alleujar la meva culpa. La veu d'Alba al telèfon em reconfortava. I el meu marit em donava totes les forces que havia perdut pel camí.

La relactanció no va funcionar, però vaig estar 4 mesos donant pit i la resta del temps donant tant afecte com mai vaig imaginat que podia donar al meu fill. Ara sé que ho vaig intentar. Vaig lluitar i vaig descobrir els meus errors. Si no ho hagués intentat mai m'ho perdonaria.

Enhorabona a les que aconseguiu perllongar la lactància i ànim a les que esteu com vaig estar jo ... o pitjor. Val la pena."