Som la llet

Alba Padró i Arocas

"Ho guardo en secret"

-

Avui una mare ens explica el seu secret, vol saber per quina raó ha d'amagar el que fa. Ja direu què en penseu.

"No sé com entenen la maternitat les altres mares. Menys sé com l'entenen les mares d'abans, les mares que van donar pit però poc temps perquè ja en venia un altre en camí. Generalment, aquestes dones van oblidar tot l’aprés i vist i van donar als seus fills biberó perquè "no tenien llet". Ara les filles d'aquestes mares lluiten per donar als seus fills una lactància natural prolongada i són incompreses. Això em passa a mi.

Els meus inicis en la lactància van ser difícils. El meu fill "rebutjava el pit i només volia biberó" com jo mateixa vaig afirmar en el seu moment. Però no era així. El meu fill, nounat, estava aprenent a alimentar-se. Tot aprenentatge requereix assaig, error i pràctica. Ara, tres anys i mig després, ho veig així. Vam començar a tenir una lactància materna plaent quan s'acostaven els sis mesos (data socialment acceptable per deixar la teta). Evidentment, vaig pensar que era una tonteria deixar una cosa que ens havia costat tant aconseguir. Quan el meu fill va fer l'any vaig començar a sentir suggeriments i consells per anar deixant la teta. Motius? “Ja té un any!” El nen menjava bastant bé i seguia amb la teta.

Quan el meu fill tenia 17 mesos vaig anar de vacances a un poble i allà semblava encara més escandalós que prengués pit!

Quan va fer dos anys vaig decidir deslletar-lo, estava una mica cansada dels seus atacs impetuosos i de treure la teta a qualsevol lloc. Arribats aquest punt el meu pudor era nul però sempre em vestia pensant en un possible “atac” del meu fill ja que la seva manera de mamar mai va ser molt estàtica que diguem ... Vaig seguir diferents consells per deixar el pit que no van funcionar, només vaig aconseguir reduir preses. Dos mesos abans de fer tres anys, el meu fill es va posar molt malalt: vòmits, diarrees ... Perdia pes, no menjava res, només prenia teta. Em vaig alegrar de no haver-li tret el pit. Al cap de mes i mig, a la visita setmanal que fèiem per urgències per les diarrees alarmants del nen, van decidir fer-li un cultiu i treure-li la lactosa de la dieta.

A la sala d'espera, els meus pares em van recriminar per enèsima vegada, que encara li donés el pit i em suggerien que li tragués el pit "un parell de dies" a veure si millorava. Afortunadament, els meus pares no van comentar res al metge. Bastant malament em sentia jo negant-li el pit, va ser molt dur i dolorós emocionalment i físicament (vaig prendre t i tot i així vaig estar dos dies amb els pits a rebentar). El nen ho va passar fatal i la seva dependència de mi va augmentar, que era la causa teòrica de la seva mamitis. Va trigar un mes a recuperar l'alegria de sempre. Es va curar de la gastroenteritis gràcies als prebiòtics que li van receptar ja que la causa era una bactèria en l'intestí per menjar carn poc feta.

Deu dies després de tallar la llet va voler mamar i no vaig evitar-ho com fins llavors. Es va retirar de seguida estranyat de no trobar res. Va ser un moment molt trist.

Quatre mesos després li vam posar el llit gran i el nen va tenir un retrocés: es va fer pipí un parell de vegades a sobre i va buscar de nou el pit. Això del pipí és anecdòtic però a la teta trobar "suc"! Per mi era tan estrany veure’l mamar de nou ... Ell insistia que havia suc i succionava amb molta força jo li intentava apartar però pel sentiment de culpa que arrossegava per llevar-li el pit tan incorrectament el deixava fer... El nen va començar a mamar d'amagat, només ho sabia la meva parella. Ningú més. Vaig preguntar al pediatre i em va dir que era impossible que tingués llet però està clar que tinc llet però suposo que no massa per a un nen de la seva edat que només dóna quatre xuclades al dia.

El meu fill menja fatal, no prova res de nou, és un suplici donar-li de menjar... Els meus pares ignoren que pren teta tot i així i quan el veuen tocar-me els pits em recriminen que menja fatal perquè encara es recorda del pit i que la culpa és meva perquè permeto que em toqui i que pensi en el pit (pel que es veu tinc la capacitat de controlar els pensaments del meu fill). Segons ells és inapropiat que permeti al meu fill tocar-me els pits. No està bé i punt, encara que després aconsegueixi que es mengi tot el plat de menjar.

El meu fill menja malament i jo també estic preocupada però que em diguin que la culpa és del record del pit...¿¿??

Si confesso que pren teta, em porten a la foguera. No sóc experta però jo crec que el fet de prendre pit per al meu fill no és per alimentar-se, ni tan sols per treures la set (moltes vegades em demana aigua després). És un hàbit que el relaxa i li agrada i jo no tinc cor per tornar-li a treure.

Li he demanat a Alba que no publiqui el meu nom; per què? Doncs perquè no vull més embolics, no perquè me’n avergonyeixi quedi clar! Per què no podem dir tranquil·lament que mimem als nostres fills, que dormim amb ells o li donem el pit? Tan vergonyós és donar-los el que demanen? Menja malament per culpa de les quatre xuclades que li dono al dia de teta? L’agafo en braços quan ho demana i això també està molt malament? Per què? Per què tothom opina? Tothom em respectaria la decisió de deixar el pit als tres mesos, però, no hi ha comprensió per això. Sí, jo em vaig queixar molt, jo vaig dir "vull deixar el pit" però no vull tornar a fer mal al meu fill.

Curiosament, ningú em justifica aquestes afirmacions que defensen tan vehementment. Curiosament, tothom se sent amb autoritat per opinar quan dius que el teu fill té 3 anys i mig i encara pren pit. Per això, ho guardo en secret però és molt trist!"