Som la llet

Alba Padró i Arocas

Històries d'abans

-----------

Fa unes setmanes laLoli Muñoz Arroyo em va enviar un text (avui en publico una part) i em va semblar un tresor. Així que moltes gràciesLoliper compartir amb nosaltres les vivències de la teva família i obrir-nos una porta a situacions d'abans.

--------------

"Vaig llegir aquest fragment del llibre "Pa negre" d'Emili Teixidor:

"-Quan l'àvia era jove, a casa tenien una cabra que li deien laDidetaperquè feia de dida de la mare, i la va criar amb la seva llet. Quan la mare plorava, laDidetaentrava a la casa, s'acostava al bressol i li donava la meta perquè xumés fins que quedés tipa. Així l'avia podia fer altres feines. LaDidetava criar tots els fills de l'àvia: el pare Andreu, el pare de la Núria, la meva mare, la tia Enriuada, l'oncle Bernat..., tots. I quan laDidetava morir de vella, tots van plorar com si fos de la família."

I vaig recordar el que la meva tieta explicava que quan va néixer el seu primer fill. Vivien en un "cortijo", lluny de tot, i el metge passava cada dos dies, les clivelles del pit li sagnaven tant que no va podia alletar-lo, el nen estava tant malament que estava a punt de morir... Fins que li va portar una cabra i el va criar amb la sevallet*

(1)

La meva tieta, que va tenir els fills als anys 50 a un poblet petit de Albacete, m'explicava que quan acabaves de parir et començaven a donar els millors caldos de gallina, ben forts, amb força greix, perquè això t'havia d'ajudar a tenir bona llet. I no et deixaven veure gens d'aigua. La pobra dona ho recordava com una tortura i em deia que quan marxava la sogra s'amorrava al càntir d'aigua i la prenia tota. Jo, quan vaig tenir la meva primera filla, la Laia, em prenia un got d'aigua cada vegada que començava a donar-li el pit. De fet el pare de la criatura me'l portava de seguida només que em veia treure la teta. Em recordava molt de la meva tieta, quin patiment més inútil. També em vaig sentir dir alguna vegada allò de: "la llet se't farà aigua si en beus tanta".

Ella dormia amb el bebè més petit, quan naixia el següent nen el més gran passava a dormir abraçat al pare i ella al costat del nadó. Només van fer un nou llit quan ja eren 3 fills i el gran va passar al llit nou, el segon amb el pare i ella de amb el nou nadó. Encara va néixer una nena més que va provocar una nova rotació de llits. Es veu que encara no s'havia posat de moda allò de que: "si dorm amb vosaltres l'aixafareu". No hi havien més alternatives ja que vivien en una casa d'una única habitació i molt petita.

(2)

Fa uns anys vaig conèixer un senyor que deia que era el germà de llet de la meva mare, m'ho va explicar amb un sentiment que em va fer plorar i tot. La mare d'aquest senyor va morir i la meva iaia el va alletar. L'home estava tan agraït que tants anys després s'emocionava al recordar-ho...

A la postguerra, amb molta gana i pocs recursos la lactància era igual supervivència.

La meva mare, germana d'aquesta tieta que explico, va tenir els fills a Barcelona, ja als anys 60/70 i ens van criar amb biberó. De fet jo mateixa vaig mamar molt poc perquè es veu que plorava moltíssim i el meu pare va anar a la farmàcia a buscar llet.

Em temo que no vaig deixar de plorar, però això sí, em criava com una "pepona" de l'època"

-------

Us deixo enllaços sobre la criança de criatures amb llet de cabra:

El primer un senyor de Navarra queva ser criat per una cabra, fotos incloses.

El segon la imatge d'una postal de Cuba on es pot veurecom n'era d'habitual l'ús de les cabres per fer de didesde les criatures que no podien ser alletades.

*Ja hem parlat de la llet de cabra en una entrada anterior, la llet de cabra no s'assembla en res a la llet materna però aquesta llet com a mínim té menys proteïnes que la de vaca, per tant sobrecarrega menys els ronyons de les criatures. A falta de dida les cabres eren l'única opció per aquestes criatures. També cal pensar que els índexs de mortalitat eren altíssims i aquests testimonis són dels que van poder sobreviure.

1) AmalteadeNicolas Poussin 1630

2) Foto de David Seymur (Chim)