- Bon dimecres, avui toca vivència. Perquè cada criatura és diferent i cada lactància és diferent. - "Potser el millor sigui començar explicant una mica la meva primera lactància. L’Hugo va néixer de 37 +4 setmanes, malgrat algunaclivella sense importància i una fissura bastant dolorosa que em va regalar el part i que em va fotre molt el post part, puc dir que van ser una mica més de 32 mesos de lactància increïbles. Sempre he dit que el meu nen era un lactant de llibre, bon agarre, creixia bé, no em feia mal... Abans no m'havia plantejat si pit sí o no, simplement vaig creure que era el natural i vaig tenir la gran sort d'aprendre al seu costat, que a banda d'aliment li donava calor, afecte , seguretat, consol, era el seu raconet i allà era feliç i jo al seu costat ...
Quan tot just l'Hugo va fer tres anys va néixer el Leo en un part molt ràpid dins el meu cotxe! De seguida em vaig adonar que tenia una mica de retrognatia cosa que em va confirmar la meva comare Lídia encara a l'hospital i em van dir que no tindria cap problema. Amb la meva experiència creia que tot aniria bé però passaven les setmanes i tot i que mamava sovint i pel que creia jo en una correcta posició, les clivelles van sorgir i a més durant aquest temps vaig tenir un un dolor intens al gluti que vaig patir durant tres llargues i horroroses setmanes i pel qual em medicava, ha estat el pitjor dolor que he tingut, era constant, 24 hores al dia. Tot això amb un recent nascut amb el que me les havia d'enginyar per donar-li de mamar (beneïts portabebès) i amb un nen de 3 anys que acabava de començar el col·legi sense guarderia prèvia i del qual em volia encarregar també (perquè malgrat que tothom opina i sembla que per tenir 3 anys no pateixen jo sí que ho creia i patia per tants canvis en la seva vida) així que no vaig delegar cap tasca.
Però va arribar el dia en què ja no vaig poder aixecar-me del llit i a urgències em van dir que m’operaven aquella mateixa nit d'un abscés greu (abans d'entrar també em van informar que podia sortir d'allà amb una bossa a l'intestí)van ser 4 dies ingressada amb el meu nadó, em va costar poder-me quedar amb ell però em vaig barallar i vaig guanyar!
Un cop a casa a la següent revisió del Leo vam veure que havia agafat poquíssim pes, fet que ens va estranyar ja que havia augmentat de pes durant dos mesos, i bastant. El seu germà havia doblat el pes del naixement al mes i mig i jo vaig pensar que seguiria el seu camí.
Així que una mica preocupada vaig demanar a Alba que ho mirés i em va confirmar el que em rondava pel cap, un tel tipus 4. Durant les setmanes següents em vaig informar i vam valorar el tema d'operar, vaig sospesar en el meu cap tots els pros i els contres però no tenia forces, encara m'estava recuperant del maleït abscés, a la meva mare que pateix càncer de mama amb metàstasi els tractaments hormonals no li feien efecte i la quimio que començava la deixava prostrada en un llit ... No tenia forces per operar, fer una gimnàstica post - operació, no podria amb un posible més que probable rebuig al mamar, no ho podria acceptar... Potser en aquell moment era el meu únic moment de felicitat. Em van dir que més endavant tindria problemes.... però vam decidir que passats els anys que ja ho valoraríem, tenia 3 mesos, era tan petit.
A partir d'aquí, cada mes pujava poc de pes, amb l'AC em vaig relaxar perquè hem comprovat que per molts cereals, llet, arròs, llenties, carn que mengi segueix sent un nen que no engreixa i amb una alçada estàndard. Mentres he hagut de sentir mil comentaris, per descomptat poc positius: "quina mania amb seguir amb el pit , amb llet artificial s’engreixaria segur , " dona no li passa res , és petit però no està malalt " , " i si ho operes millor?? Més endavant ho passarà pitjor i et culparà", tot això al costat de la preocupació d'una mare que tot i no ser primerenca, en aquesta experiència sí que ho ha estat, i em feien dubtar de si feia el millor per a ell...
Ara té 13 mesos, seguim amb la lactància a demanda, hem après que no es pot comparar, que cada nen és un món, que en el que sí s'assemblen com tots els nadons és que busquen el pit també per trobar aixopluc , amor , seguretat , caloreta i que malgrat tots els contratemps durs que ens estan passant aquí seguim li bombi a qui li bombi, és el nostre moment de felicitat , d'allunyar-nos de tot el dolent , el nostre moment de calma i pau . ..
Una llicència si m'ho permets Alba .... Potser callar, no queixar-me i pensar que tot pot empitjorar (viure experiències dures d'amigues que van lluitar i van vèncer a aquesta terrible malaltia i a les que admiraré sempre ), és per tenir a la fantàstica dona que tinc per mare, perseverança, lluita, amor infinit i incondicional, donar sense esperar res a canvi, somriures sempre, carícies.... Una feliç infància al costat dels meus pares i les meves germanes, em fan ser conscient de com en sóc d'afortunada per haver format aquesta família. Gràcies per tot el que em doneu sou meus tresors i gràcies també al vostre pare. Us estimo."
