Moltes dones s'han sotmès a mastoplàsties de disminució abans de fins i tot plantejar-se ser mares.
Des de fa uns dies hi ha un anunci a la televisió d'una coneguda empresa d'estètica on una noia que acaba de complir la majoria d'edat es vanagloria d'haver-se operat els pits per augmentar-los i sentir-se millor amb ella mateixa, més feliç i agradar més als altres.
No entraré a parlar (avui) d'aquesta societat que ens porta a desitjar per ser felices un pits grans, ben posats i ferms... Però el que més em preocupa de tot això és la falta de consciència que hi ha sobre el que representa la intervenció sobre la glàndula per disminuir el volum del pit.
Poder donar el pit després d'una cirurgia mamària és molt variable i tots els casos són diferents. Els factors que faran possible la lactància són múltiples: el tipus de cirurgia realitzada, quan temps fa que es va realitzar, l'experiència en lactància de la mare, si es la primera lactància o les següents, el suport que té, la seva actitud...
La glàndula mamaria funciona per un mecanisme hormonal i un mecanisme de sensibilitat nerviosa. La zona del mugró i l'arèola és plena de receptors nerviosos que transmeten la informació ( la succió que produeix la criatura) al cervell de la mare on es dóna l'ordre de fabricar llet i en quina quantitat.
Amb una mamoplàstia es compromet la quantitat de teixit mamari del pit i la sensibilitat de l'arèola i el mugró, bàsiques per poder rebre bé els estímuls de la succió.
Quan una dona es sotmès a una cirurgia, el metge l'hauria d'avisar d'en quin grau el procediment afectarà a la seva capacitat d'alletar. La majoria de les vegades les opcions són:
-No afectarà la capacitat per alletar.
-No hi haurà possibilitats d'alletar.
-Hi ha un 50/50.
Les dues primeres opcions són clares. La tercera opció és la mal interpretada. Significa que hi ha un 50% d'opcions de no poder alletar, de no tenir ni gota de llet o conductes per transportar la llet. Per tant per lògica una mamoplàstia compromet en un alt grau una futura lactància.
Un estudi de l'any 2000 va investigar de manera específica l'impacte de la tècnica de reducció, utilitzant la tècnic del pedicle inferior (es fa una incisió al voltant de l'arèola i es deixa un part de la mateixa sense separar del teixit d'aquesta manera hi ha conductes que no es seccionen). Aquesta tècnica sembla ser la més respectuosa amb la glàndula.
En aquest estudi les dades finals són:
Un 19, 2% de dones van alletar sense problemes, lactància materna exclusiva (LME).
Un 10,3% de dones van poder donar el pit però suplementat amb llet artificial.
Un 17,9% de dones van intentar LME però van desistir i van fracassar.
Un 41% de dones no ho va voler ni intentar (descoratjada pel seu cirurgià en la majoria de casos)
Un altre estudi de l’any 2000 va comparar la sensibilitat del mugró i l’arèola després de la reducció amb dues tècniques: la de mugró lliure (que separa completament l’arèola ) i la de pedicle inferior, que com hem dit manté una part de l’arèola intacta.
Els dos grups van recuperar un cert grau de sensibilitat de l’arèola, però la recuperació del mugró va ser superior amb la tècnica de pedicle inferior. I això té un gran impacte en la lactància doncs la producció de llet depèn en gran mesura de la resposta a l’estimulació tàctil (nerviosa) que es produeix en aquesta zona.
És complicat per a les mares saber a quin tipus de cirurgia van ser sotmeses, i aquest detall és bàsic per saber quines possibilitats té d’aconseguir una LME. L’any en què es va realitzar l’operació ens pot donar una p
ista. Si és feta entre el 1970 i 1980 és possible que la dona hagi estat sotmesa a una separació total de l’arèola que ens dificultarà molt la lactància.
Tampoc la quantitat de calostre durant l'embaràs és iniciatiu de res. Això sí, és un bon senyal, ja que ens mostra que com a mínim hi ha conductes que s'han regenerat sols amb el temps. Aquest procés s'anomena recanalització (en el cas dels conductes) i reinnervació (en el cas de les terminacions nervioses). Cóm més temps ha transcorregut, més de 5 anys, entre l'operació i l'embaràs, més possibilitats d'èxit. Moltes vegades es
creen nous camins que permeten transportar la llet dels alvèols cap al mugró. Això sí, si s'ha extret molta glàndula potser el subministre de llet només serà parcial i caldrà optar (si la mare vol) per una lactància mixta.
Si la mare ha notat creixement dels pits durant l'embaràs, ha notat el pit més pesat, si ha notat més irrigació i sensibilitat... no ens indica si el teixit mamari és suficient o si els conducte s'han recanalitzat però sí indica que el teixit mamari que hi ha està responent de manera efectiva als estímuls hormonals. Per tant la capacitat de reaccionar als estímuls de la succió i produir llet, independentment de la quantitat doncs la glàndula o els conductes poden estar reduïts, està assegurada.
Estic segura que això no ho llegiran aquestes noies que es sotmeten per estètica a una mamoplàstia. És una llàstima que posin en joc tantes coses sense tenir totes les cartes sobre la taula.
