Som la llet

Alba Padró i Arocas

Diari d'una mare lactant VII

Les vacances s'acaben el " Diari d'una mare lactant" també. Arribem a les últimes entrades!

3 MESOS

"Jo feia tot el possible per no haver-li de donar llet artificial tot i que el pediatre ja feia setmanes que m'ho deia. Jo tenia les coses molt clares i feia poc cas del que aquest pediatre (suposadament favorable a la lactància!) em deia. Ell fins i tot dubtava que jo tingués prou llet. Jo li explicava quanta llet em treia a diari (que era molta), que la gran mamava i em deia que hi havia tanta llet, i que la majoria de dies la petitona no s'acabava tota la llet que em treia i encara insistia en què jo no tenia prou llet! Fins i tot em va donar un pot sencer de llet artificial i pretenia posar horaris de mamar a la nena: tantes hores entre tetades i tanta estona a cada pit. Sortia de la consulta feta una fera i alhora desanimada.

El guany de pes era molt poc i vaig esperar tant com vaig poder fins arribar al punt que jo no volia: donar-li llet artificial. Quan li faltaven pocs dies pels tres mesos i durant dotze dies, li varem oferir llet artificial després del pit i del suplement de llet meva si aquesta s'acabava. La majoria de dies no n'arribava a prendre, llet artificial, perquè no s'acabava tota la llet que em treia. Seguíem suplementant-la tres o quatre cops al dia. A la nit, abans d'adormir-se era quan més en prenia de suplement i en un moment s'arribava a prendre una gran quantitat de llet. Això em deixava perplexa, tenia tanta gana!

I jo havia de fer un esforç enorme durant hores cada dia per poder-la atipar. A diari m'estava tres, quatre i a vegades més hores amb l'extractor; en un pit mentre a l'altre hi tenia la nena, als dos pits alhora mentre la noieta dormia o jugava... Em treia llet mentre esmorzava, dinava i sopava i també molts altres cops. Vaig arribar a fer mil i un malabarismes i invents per poder arribar a tot: atendre la meva filla gran, la petita, la casa, treure'm llet, suplementar-la... uf! Allò era un estat d'estrès constant, dormia poquíssim i estava exhausta però tenia tantes ganes de seguir amb la lactància que la il·lusió em donava forces per tirar endavant.

Vivia en un permanent estat d'eufòria, estrès i esgotament alhora. Cada extracció i cada dia eren com una prova d'auto superació: m'havia de treure tanta llet com pogués per atipar la criatura i evitar de donar-li llet artificial. Vivia pendent de quanta llet em treia cada cop i quanta al cap del dia, havia de mantenir la producció i a poder ser augmentar-la per tal de tenir sempre un excedent per imprevistos.

Fins i tot vaig fabricar-me uns sostenidors especials per utilitzar amb l'extractor, que jo en deia els mans lliures perquè mentre els utilitzava no havia d'aguantar l'extractor amb les mans i així les tenia lliures per fer altres coses. També feia invents amb la roba per tal de poder alletar còmodament de dia i de nit.

Però passats els tres mesos estava al percentil u de pes. Com podia ser??? Si jo em treia moltíssima llet, si la nena en tenia de sobres... No entenia res. El meu cap era una olla a pressió, no parava de donar voltes al tema.

A més, vaig estar dues setmanes sense prendre làctics ni gluten, per si de cas. I no vaig notar cap millora.

Tot i així, algunes setmanes es va engreixar bastant i aleshores jo estava eufòrica! Sentia com si ja tot estigués solucionat encara que realment no era així.

Amb el temps vaig entendre que la intervenció per la que havia passat la meva filla era un tall pal·liatiu. És a dir, que no varen tallar-li el tel completament (només la part visible, però no la submucosa) però que podia haver-hi hagut una notable millora que en el nostre cas no va ser.

Fins que va tenir uns quatre mesos que em treia llet entre set i deu vegades al dia i a partir de llavors varen ser set o vuit"