Som la llet

Alba Padró i Arocas

Diari d'una mare lactant II

Segona part, podeu llegir aquí el principi "del diari d'una mare lactant"

"(...)Vaig provar de tot per tal que no estigués tant al pit i que no li costés tant agafar el son: deixar els làctics durant moltes setmanes (per si tenia intolerància a les proteïnes de llet de vaca), cantar-li cançons, posar-li música, passejar-la amunt i avall, adormir-la al llit mentre mamava i quan agafava el son lliscar pel llit cap a la porta... Uf, res no donava resultat. I del cotxet ni parlar-ne, mai (mai) no s’hi adormia, sinó que bramava i bramava encara que el trajectefos de pocs minuts. L’únic que realment m’ajudava era la bandolera o la motxilla i evidentment: el pit.

La meva filla gran sempre ha crescut dins de la normalitat. És una nena “llarga i prima”, com solien dir-me sovint. Segons el pediatre, de pes estava “per sota” i d’alçada “per sobre”. Sortosament també d’això me n’havia informat i tenia molt clar que la nena estava sana com una poma perquè vaig aprendre a interpretar les paraules del pediatre i perquè no dubtava d’estar fent el millor per la meva filla. Però no podia evitar enrabiar-me i tot i que davant del pediatre em mossegava la llengua em venien ganes de dir-li: “Per sobre de què??? Per sota de què???”

Quan sentia comentaris així del pediatre, reia per no plorar. Jo trobava còmic que precisament un pediatre que deia ser favorable a la lactància fes determinats comentaris (comentaris que jo considerava molt desafortunats) però alhora em feia molta ràbia i m’entristia pensar quantes mares deixaven la lactància per confiar en algú que davant qualsevol dificultat pretenia arreglar-ho amb un biberó.

Jo donava el pit en tot moment i circumstància imaginables independentment de qui tingués al davant: pel carrer caminant mentre la duia al fulard, mentre comprava, fent gestions al banc, feinejant per casa, a la dutxa... Em vaig convertir en una experta en donar el pit tot fent un munt d’altres coses alhora.

Quan va fer un mes vaig començar a treure’m llet per tenir-ne de reserva quan hagués de tornar a treballar.

2 MESOS

Mai no he volgut donar el xumet a les meves filles però quan la gran va fer els dos mesos vaig fer algun intent perquè hi havia moments que sentia estar al límit de la meva paciència. Com era possible que després de tenir la nena hores i hores al pit, de dia i de nit, li costés tant adormir-se? Com era possible que pràcticament tots els sons que feia fossin tant breus i que ni arribessin a mitja hora? Mai no va voler el xumet, i jo en el fons me’n vaig alegrar perquè per res del món desitjava donar-li si bé el meu cansament sovint era insuportable i no sabia què més podia fer. Em feia molta ràbia donar-li el xumet, jo em resistia a fer-ho perquè desitjava amb totes les meves forces poder seguir alletant i temia que el xumet interferís negativament.

Però hi havia molts moments en que no podia més, n’estava farta de no trobar cap estona de calma, de no poder fer gairebé cap àpat sense la nena al pit i de no poder fer gairebé res si la nena no mamava o algú la distreia una breu estona. Era desesperant. Cap als dos mesos es posava sovint les mans a la boca com si tingués gana. En moments així em sentia confusa i frustrada. Tenia gana? Què li passava? Era possible que no s’atipés si es passava tantíssimes hores mamant? Per sort a partir dels quatre mesos poques vegades es posava les mans a la boca i molt de mica en mica anava fent sons més llargs però mai seguint cap pauta, cosa que m’impedia planificar res i em tenia sempre amoïnada"