Som la llet

Alba Padró i Arocas

Del pit a la cullera (II)

Un altre tema del que voldria parlar és del ventall de mercat que s’ocupa dels productes d’alimentació infantil i els accessoris per preparar-la

La lògica ens diu que no fa tants anys les criatures havien de passar del pit a la cullera sense més. No hi havia electrodomèstics per bullir, triturar, mixturar i escalfar les “delicatssen” del nen ( jejeje opino igual que el Dr.Santi)

Ens han volgut facilitar tant l’alimentació infantil que ens l’han complicat a més no poder. Hi ha farinetes de totes les varietats amb tota mena de propietats, de tots els gustos possibles, “amb” i “sense”, amb mel, amb cacau, amb bífids, amb galeta maria, farinetes “plus”, “duplo”, amb 5 i amb 8 cereals (que a mi, així de cop no em surten vuit cereals ni volent!)...

I què haurien de menjar els nens? Doncs haurien de menjar, el que hi ha al rebost de casa, el que es menja a casa. Per què ens entossudim a donar farinetes de mill a les criatures ( jo pensava que el mill era menjar de canari) si a casa mai els pares hem menjat mill? I el mateix amb la quinoa. No dubto de les excel·lents propietats del producte però si jo no en menjo, per què li he de donar a les meves filles???

L’ iniciació de l’alimentació complementaria hauria de passar per:

1-Millorar la nostra alimentació d’adults. No puc esperar que les meves filles mengin espinacs si jo no els toco. Per tant cal revisar la nostra base alimentària. És una ganga de fer-se pares, millorem la nostra salut!

2-Adaptar l’alimentació de la criatura a l’alimentació familiar, segons el que el nen pugui prendre per la seva edat.

3-Compartir els àpats i respectar la gana de les criatures

4-Introduir d'un en un ipoc a poc els aliments.

5-Gaudir dels àpats i tenir paciència.

I el punt 5 és important ja que molts àpats es converteixen en una lluita, un guerra entre una petita criatura que es nega a menjar més de X cullerades i uns pares que creuen que les X cullerades s’han de multiplicar al quadrat!

L’altre moda, és tenir que pesar el menjar i donar X quantitat de pastanaga, X de patata més X, de proteïnes.

I a mi totes aquestes X em recorden massa a les complicades equacions que feia a l’escola i em passen les ganes de menjar, curiosament igual que a les criatures!