Som la llet

Alba Padró i Arocas

Benvolguda família tota:

-

Avui escric aquesta entrada no en nom meu, sinó de totes aquelles mares que els costa fer-se entendre i explicar a la família què volen realment.

-

Hola, sí sóc jo, la teva parella/ filla/ nora/ germana/neboda… que acaba de ser mare fa poques setmanes.

Escric aquesta nota per comunicar-vos com em sento perquè sovint no em surten les paraules o no em sé com expressar-les amb prou claredat o potser m’hi expresso però em sembla que no m’enteneu i sé que no és fàcil entendre’m, que per vosaltres tot això també és nou. També sé que sovint no teniu totes les respostes i no sabeu com afrontar la situació per això intento aclarir-vos un parell de coses que per mi són molt importants. Us agrairia que ho llegiu amb atenció.

Com ja sabeu la nostra lactància, meva i de la criatura, no està sent fàcil. Qui va dir que això seria senzill!? Però us he de dir que tot i que no és fàcil i sovint em podeu veure cansada, esgotada o trista, estic fent just el que vull fer. Entenc que us faig patir, entenc que voldríeu estalviar-me aquest patiment i no sabeu com fer-ho i penseu que seria més simple si ho deixés córrer i m’oblides d’aquesta obsessió que penseu que tinc d’alletar la criatura. Sé que aquesta criatura és també la teva, sé que l’estimes i que sé que vols el millor per ella i ho entenc però sóc la seva mare i estic fent el que penso sincerament que he de fer: alletar-la.

Estem vivint un moment molt especial i a la vegada complicat, això és nou per tots nosaltres però aquí els protagonistes de la pelisom nosaltres i volem viure-la a la nostra manera, respectem com ho hàgiu fet vosaltres o com penseu que hauria de ser, però ara la pilota ésal nostreterrat.

Sé que tots penseu que deixar la lactància seria la solució i així deixaria de patir però us vull dir que així no m’ajudeu, ara per ara no vull que aquesta sigui la nostra solució. Això no és el que em cal, el que penso que ens cal. Cada vegada que em dieu que ho deixi em feu mal, perquè tot i que ho feu pensant que m’ajudeu les vostres paraules no m'ajuden:

  • No m’ajuda que em vulgueu fer cambiar d'idea,
  • No m’ajuda que us negueu a escoltar-me o que no vulgueu saber res de tot plegat,
  • No m’ajuda que em mireu amb males cares o que em digueu coses que per intentar fer-me reaccionar: l’estàs matant de gana, no sé perquè et compliques la vida, deixa-ho d’una vegada, us esteu fent mal.... i mil frases similars.

Vull alletar o vull intentar fer-ho, vull intentar totes les opcions... No em vull rendir encara no. I si vosaltres m’estimeu estareual meu costat en la meva decisió.

Em cal que m’ajudeu:

  • Em cal sentir que esteu al meucostat,
  • Em cal saber que m'estimeu i respecteu els meus desitjos.

Perquè cada vegada que dubteu de mi, de la meva decisió, em feu mal i m’entristeixo i em sento molt, molt, sola. I com que sé que ens estimeu us vull demanar un canvi d’actitud, que penseu en el que us estic demanant que aposteupelmeu desig.

Perquè sense vosaltres no ho puc fer, no puc ni vull estar sola hora. Em cal que em pregunteu què necessito, emcal que m’acompanyeual grup de suport, que em feu les tasques de casa, que m’acompanyeu si em desmunto i m’agafa una plorera, que m’abraceu quan estigui cansada... Em cal que estigueu de manera incondicional al meu costat.

Gràcies família sé que podeu!