Som la llet

Alba Padró i Arocas

Baixar d'un vuit mil

Arrel d'un comentari sorgit en aquesta entrada , avui em faig dues preguntes: Per què hi ha mares que ho aguanten tot? I, realment compensa patir tant?

Abans de res vull deixar clar que això no és un debat sobre qui és millor mare. No voldria entrar en pensar que les que lluiten i si deixen les pell són millors que les que opten per deixar-ho. Només em pregunto per què. He vist moltes dones lluitar, també a moltes tirar la tovallola, totes elles tenen el meu respecte i la meva admiració incondicional.

Al bloc hi ha moltes històries de superació personal, moltes vivències portades al límit, moltes mares que pateixen dificultatsamb lalactància i tot i així tiren endavant per aconseguir el seu objectiu.

Manel Morava escriure aquest proverbi rus al seu mur de Facebook:

"CAURE ESTÀ PERMÈS! AIXECAR-SE ÉS OBLIGATORI!".

I no sé perquè vaig pensar en les mares lactants ( serà que no tinc res més al cap) però he vist tantes mares lluitant amb ungles i dents per aconseguir alletar la seva criatura. Elles mateixes s'obliguen a aixecar-se després de cada caiguda.

Jo he viscut dues lactàncies plàcides i sense incidents i cada vegada que veig patir una mare em pregunto si jo podria aguantar aquella situació. I la veritat no sé si realment hauria pogut, si jo m'hagués pogut aixecar després de "caigudes" com les que he vist!

Em resulta molt complexa el sentiment de les mares que no gaudeixen de la lactància, quan alletar significa dolor, llàgrimes, patiment... Quan la lactància no és plaent per què seguir amb ella?No en enganyem tots busquem les coses que ens agraden i ens fan feliços en aquesta vida, patir per patir o fer-nos mal va contra la nostra natura. A qui li pot agradar tenir el mugró partit per la meitat o una infecció dolorosíssima que et manté sempre en alerta i amb les llàgrimes perpètuament als ulls?

Una de les lectores es preguntava si compensava tant patiment. Si no era millordeixar la lactància i que les mares fossin felices. Jo només sé que moltes mares a les que dono un cop de mà, a les que obro tot el ventall d'opcions no serien felices si el remei passes únicament per deixar la lactància.

I voleu dir que les mares podem estar sempre felices i tranquil·les? La maternitat és un patiment constant. No em direu que no! Si fan perquè fan i si no fan perquè no fan!

Forces vegades he comparat la lactància amb fer un camí i per mi les mares que pateixen tantes dificultats no fan un camí pugen muntanyes! Es pot comparar amb l'escalada extrema a pics a vuit mil metres, vista des de fora. Quina poca gràcia! Et mates a caminar, se't congelen els dits de les mans i els peus, el nas, t'esgotes, et trobes malament.. I una vegada fas tot l'esforç i arribes al cim has de baixar! Per mi això és una presa de pèl! Però pels alpinistes és la seva vida, el sacrifici i l'esforç, la superació els reporta felicitat i alegria.

El que tinc clar és que per moltes dones la lactància forma part de la seva manera ideal de criar, no sempre ho tenen clar des de parir, però hi ha quelcom molt irracional i salvatge que t'empeny a alletar.

Ino ens enganyem,no alletem pels beneficis, alletem per que sentim que ens cal fer-ho i moltes dones quan tenen dificultats i les seves lactància perilles es transformen en alpinistes. Cap dificultat és massa gran ni cap dolor insuportable. He vist dones que s'han donat una vegada i un altra una data per deixar la lactància, es marquen un punt i final en el camíque sempre entra en temps de prorroga infinita. I una de dues o les dificultats toquen fi o segueix pujant!

Estic segura que per totes les mares que pateixen d'alguna manera incomprensible aguantar tant patiment compensa i val la pena. Hi ha quelcom més fort més misteriós que permet aixecar-se i seguir el camí per baixar dels vuit mil, i al tornar al camí assossegat inundar-se de la felicitat d'haver pogut!