Som la llet

Alba Padró i Arocas

34

Sínoiets i noietes demà toca canviar de xifra. Demà en faig 34!

No m'agrada gaire rebre regals d'aniversari. A veure, no us equivoqueu, els regals m'agraden el que em passa és que em fa molta vergonya. Tinc la sensació que no em mereixo allò que em regalen. I això m'ha passat sempre. Bé, potser quan era petita, petita com en aquesta foto encarano tenia vergonya. I d'aquest aniversari us vull parlar avui.

Sembla impossible, però és el primer record clar que tinc d'un fet vital. I no és perquè en tingui moltes fotos i hagi reconstruït un retrat mental d'aquell dia, no és així, perquè només tinctres fotos d'aquell dia, les que avui comparteixo amb vosaltres. Els meus records d'aquella festa són tan nítids que m'emociono al recordar-los.

Com veieu a la foto era el meu segon aniversari. Aquí em teniu bufant les dues espelmes. Al meu darrera hi ha la germana del meu pare la tieta Carmen, al costat el seu fill, el meu cosí Linus, la meva "iaia" Montserrat i l'avi Lluís en cadira de rodes. A l'altre cantó de la taula la meva mare i el meu sofert pare com a fotògraf oficial del acte.

Aquella tarda havíem anat a casa la iaiaMontserrat a celebrar el meu aniversari em sembla no era el dia del meu aniversari exactament, no sé si era abans o després del dia 13 però sospito que era abans. L'avi estava molt malalt i potser calia avançar les cosses per poder viure-les plegats. Va morir al cap d'un any.

Vaig bufar, vam menjar pastís d'ametlles torrades per fora inata per dins, us prometo que en puc sentir l'olor... I va arribar l'hora dels regals. Ves per on només en recordo un, el meu cosí té un conte entre els dits però no el recordo, el meu primer record és aquesta festa d'aniversari i aquest regal.

Un regal que em va acompanyar molt de temps, un regal d'aquells que apassionen. Encara em veig obrint la caixa a terra, sobre el terra gelat al costat del enorme radiador. Aquella caixa de cartróper un costat i un plàstic transparent que permetia veure'n el contingut. Era una gosseta.

Era una gosseta de color marró amb un collar de plàstic daurat imitant una cadena d'anelles. Era una joguina força rígida, la gosseta estava permanentment estirada de costat. I quina gràcia tenia us preguntareu? Doncs no només era una gosseta. Anava acompanyada amb tres cadells: un blanc, un marró i un color crema. Això no hauria estat res de l'altre món, però aquella gosseta tenia tres petits mugrons rosats de la mida d'un gra de magrana. Els cadellets es podien posar a mamar i la gossa lladrava i els mugrons es movien, semblava que els gossets es moguessin mentre eren alletats.

Si us fixeu molt en la foto es pot veure la gosseta a terra al costat delsmeus genolls. És curiós com un regal pot fer tanta il·lusió i tenir tant significat 32 anys després.

En aquells anys encara no tenia gos però em pirraven els animals i aquell regal era un tresor. Ho va ser durant molts anys. I vaig jugar tant que vaig trencar la tapes de les piles i vaig haver de posar-hi cinta adhesiva.

Aquella joguina em va robar el cor. Al caps dels anys, quan ja era jo la que feia els regals vaig voler comprar una joguina similar a la Maria i vaig trobar la versió gosseta i gateta alletant. Però tot i que vaig insistir en que seria un regal molt xulo, la Maria no la va voler. Perquè enganyar-vos, si l'hagués volgut jo hauria jugat més que ella!

Miro les fotos i m'adono dels anys que fa de tot això, qui m'ho hauria dit! I qui els hauria dit a l'avi Lluís i la iaia Montserrat que la seva nena voldriaser una cosa tant extranya comassessora de lactància que es passaria els dies parlant de tetes i ajudant a les mares lactants.

Estic pensant que potser la secció "Altres mamífers" va néixer aquella tarda d'hivern del 78.

Salut!