Som la llet

Alba Padró i Arocas

De 500 a 0

L’Arnau va néixer en un preciós part natural. Vam planificar-lo, vam cuidar tots els detalls i va sortir rodó, com volíem. Per la lactància, en canvi, no ens vam preparar gens. Creia que per força havia de ser una cosa fàcil, el nen tindria gana, llavors me’l posaria al pit, i ja està, pim pam. Tenia claríssim que volia viure l’experiència i que era el millor pel meu fill.

Els problemes van començar a l’hospital d’on vaig sortir amb clivelles, amb el nen molt adormit i poc demandant i, quan ho feia, es posava molt nerviós i plorava moltíssim, no aconseguia agafar-se bé ni treure la llet que necessitava suposo. Una setmana després del naixement el nen encara no havia començat a guanyar pes i vam començar a suplementar-lo amb llet que jo em treia, li donàvem amb xeringa, poquetes quantitats però ens quedàvem més tranquils. Estàvem molt angoixats amb aquell nen que no s’engreixava, el que havia de ser una bonica experiència s’estava convertint en un malson, el nen plorant i plorant sempre per començar a mamar. Però jo havia de mantenir-me el més serena possible, vaig rebre moltes pressions per deixar la lactància, vaig haver-me de sentir tots i cadascun dels tòpics (que no tens llet, que la teva llet no és bona) que em van fer sentir molt malament, però havia de tirar endavant, tot allò sabia que no era veritat i d’on fos vaig anar traient forces per continuar insistint.

Per sort, un angelet no va deixar-me sola, sóc molt amiga d’una gran llevadora, la Mireia Marcos, que em va acompanyar durant l’embaràs, la dilatació i el part i post part de l’Arnau. Va ser ella qui, encara a l’hospital, va dir-me que el nen tenia un tel curt a la llengua, que això deuria dificultar-lo a l’hora de mamar, i que es podia tallar d’una manera ràpida i poc traumàtica. Finalment, quan l’Arnau va fer 10 dies vaig poder convèncer al meu marit per tallar-li el tel al nen, li vam tallar i el pediatre que ho va fer ens va alarmar molt amb el tema del pes del nen, com fos havia de començar a recuperar-se, havíem de donar-li més quantitat de suplement, tenir el nen 10 minuts a cada pit i després suplementar i ens citava molt sovint per pesar-lo. Si ja estàvem angoixats, encara ens vam obsessionar més amb el tema del pes i, poc a poc, sense que ens n’ adonéssim l’Arnau prenia mig litre de llet artificial al dia.

Quan el nen tenia tres setmanes i amb la moral molt baixa i molt, molt a punt de deixar la lactància, vaig anar amb la meva mare al grup de lactància de Sant Andreu. Va ser allà on em van explicar bé què tenia el meu fill. El nen tenia un tel sublingual que, amb la intervenció que m’havien fet s’havia pal·liat el problema però no resolt. Tardaria més temps que els altres nens per treure la quantitat que necessitava, era més ineficaç, més lent. Vaig escoltar una mare que explicava com havia relactat al seu fill, em va impressionar moltíssim, no sabia que allò fos possible. De fet, havia arribat al grup avergonyida, pensant que feia el ridícul anant a un grup de lactància amb un biberó a la bossa. Em vaig relaxar i em vaig decidir a relactar al nen.

Vaig fixar-me 400 ml com a quantitat màxima de suplement, més no n’hi podia donar. El procediment era el següent: el nen mamava, li donava el suplement, quan l’acabava sempre es posava a plorar i li tornava a donar el pit. Dos o tres dies més tard, anava a la farmàcia, pesava el nen i si havia guanyat 30 grams mínim, baixava 30 ml de la dosi de suplement. I apa, tres dies més. Explicat així sembla fàcil, sembla una fórmula matemàtica però res més lluny de la realitat. Vaig tenir molts alts i baixos. Sempre que l’Arnau plorava jo pensava que tenia gana, mai contemplava la possibilitat que tingués son o mal de panxa, de fet, les nits que tenia còlics acabava donant-li un biberó extra pensant que estava plorant de la gana que tenia, dels 30 ml de llet que aquell dia li havia baixat. I vinga a pesar-lo a la farmàcia amb el cor encongit. Per sort tot va anar força bé i el final de la relactació va ser molt ràpid, el nen mamava i ja no tenia més gana, no volia bibe. Que contenta que em posava! Fins que després d’un mes i mig, quan l’Arnau tenia dos mesos, vam arribar a la xifra de suplement esperada: ZERO. Quina llibertat! Marxar de casa sense llet en pols, biberons, etc.

Estàvem molt contents però la balança ens va fer una mala passada, el nen va estar-se deu dies sense guanyar pes. Eren les vacances de Nadal, no hi havia grups de lactància i vaig trucar al telèfon d’alba lactància materna. Jo li deia “el telèfon d’esperança de la teta” i vaig parlar amb tu, Alba, per primer cop. Ens vas tranquil·litzar molt. Era normal, en processos de relactació hi ha nens que perden pes i tot ja que potser han estat “sobrealimentats” amb el biberó. Però el dia que va fer deu, vaig anar a la farmàcia convençuda que si l’Arnau no havia guanyat pes li tornava a donar suplement i patam! S’havia engreixat 150 grams! Quina alegria! S’havia acabat un procés que havia durat un més i mig! Ara sí que podíem dir adéu a la llet en pols, als biberons i a la maleïda balança de la farmàcia! Ens n’havíem sortit.

I així va ser, no va ser fàcil però vaig tenir sort dels meus àngels, que no em van deixar sola, de la Mireia Marcos, del meu marit, que tot i que sé que ell hagués triat un altre opció, es va implicar com el que més, i de la meva mare que em va acompanyar a tot arreu on va caldre i em va animar en els moments més baixos.

Ara l’Arnau està enorme, encara mama i menja moltíssim, ja quasi ni recordem aquesta història...

Gràcies per compartir-ho amb nosaltres :-) de cop tinc moltes ganes de veure-us!