Som la llet

Alba Padró i Arocas

13

.

En aquest relat no hi ha noms ni detalls concrets per desig exprés de la mare tot i això ho vol compartir. Gràcies....

.

"Vam tenir un nen...

Aquests dies vafer cinc anys que el nostre petit va decidir marxar.

Fa cinc anys i sembla que fos ahir...

Sento començar pel final però des del primer minut vam saber que el final de la vida del nostre petit estava escrita.

Em vaig quedar embarassada, no va costar massa i em sentia genial. Tot anava bé, em sentia bé, teníem moltes ganes de tenir fills tant la meva parella i jo veníem de família numerosa, les meves germanes ja tenien nens i faltava jo. Així que tothom estava feliç, era com tancar un cercle.

...

Vam anar a fer una eco de rutina i quan vam veure la cara del metge vam saber que alguna cosa no anava bé. El silenci, recordo aquell silenci com un ganivet. Quin dolor.

En aquell moment només sabíem que alguna cosa no anava bé però ells no es volien mullar gaire, van parlar... i parlaven i parlaven però no els sentia. Des d’aquell moment crec que no vaig sentir i quan dic sentir parlo de sentir en tots els sentits. Era una mena de zoombie que es deixava portar. Van ser unes setmanes de metges, proves, paraules....dubtes...fins que finalment ens van dir que el nostre petit tenia una trisomia del cromosoma 13.

De nou moltes més paraules, totes horribles que parlaven de malformacions, discapacitat, taxes de supervivència ínfimes... mort i res més.... mort...

Ens vam plantejar què volíem fer, ens parlaven de qualitat de vida, de solucions ràpides... No sóc religiosa, ni sóc creient, nires de tot això... Només sóc una cagada. Així com sona. No volia moure fitxa, no volia fer res. Hauria volgut aturar el temps i deixar-lo a dintre meu: petitó i belluguet.... Vaig demanar silenci a tothom, amb els meus pensaments ja en tenia prou.

Però el temps no s’atura i el meu petit va decidir trencar les estadístiques que parlen d’avortament i de mort intrauterina per néixer un assoleitat matí de primavera. Em van fer una cesària (en la que cal dir que potser per la situació excepcional em vaig sentir extremadament cuidada) i el vaig veure de lluny, embolicadet...era tan petit.

Metges, silencis, esperes... la majoria de nens que neixen amb la Síndrome de Patau moren, així que no hi ha havia massa a esperar. Però jo volia conèixer al meu fill, el volia veurei punt.

Miraculosament i per contra del que tothom esperava va resistir la primera nit... i aquí va ser quan em vaig despertar. Havia d'alimentar al meu fill!! Les meves germanes havien alletat i m’havien explicat mil cops el rotllo de la lactància.... Vaig demanar un tirallets i vaig començar a estimular. Suposo que ho van fer per compassió o per no portar-me la contraria. Li van posar una sonda nasogàstrica perquè amb les malformacions facials era impossible que mamés....

I van passar els dies i el molt tossut seguia lluitant i van decidir que es mantenia prou estable per treure’l de la seva urna de vidre. I el vaig poder agafar.... finalment.

Ens van dir clarament que la cosa no pintava bé, que no tenia solució però que al hospital tampoc hi podien fer res. Així que vam marxar a casa.

La meva llet, extraure’m llet, alimentar-lo amb la meva llet era l’única cosa que podia fer, no hi havia medicina, bé n’hi donaven un munt però només eren pal·liatives, no podien guarir-lo...però jo confiava en la meva llet. Si em quedava curta, les meves germanes entraven al rescat amb potets de la seva llet.

Em sembla que el fet d'haver d'estar pendent de la producció em va mantenir activa, era un mena d’autòmat que es preguntava quant viuria el seu petit. No vaig saber gaudir massa del moment ho he de confessar, pensava massa en que cada minut que passava era un minut menys, una hora menys, un dia menys, una setmana menys....

Als 98 dies de vida va decidir marxar... silenciós, sense neguit... plàcidament... va marxar.

Estava preparada per aquell moment des que vaig saber la malaltia que tenia estava preparada per la pèrdua, des del primer moment que van dir trisomia 13.

Res va ser com esperava, res va ser com se suposa que ha de ser...

La nostra lactància també es va apagar sola, vaig deixar de treure’m llet, vaig disminuir les extraccions i en una setmanaes va acabar....

Bé, el nostre final no podia ser feliç però ara us puc dir que ho sóc.... Li vull donar les gràcies l’Alba per traduir el relat i per permetre’m fer-lo públic de manera anònima."