El dol, sigui quin sigui i sigui perquè sigui, foma part de molts processos de la nostra vida.
"Sóc una donade 37 anys, metgedes de en fa13 i mare des de fa quasi 6. Quan vaig parir no pensava en parts respectats, en el respecte que necessita el nadó. Tenia clar que pariria a un hospital controladatambétenia clar que donaria el pit però no tenia pensat quant de temps, mai m'havia imaginat que podia fer una lactància de practicamentcinc anys, com ha estat la meva.
Tot aquest camí l'he fet gràcies al Pol, el meu fill, i també gràcies a les dues pèrdues que van venir després, i a qui sempre ha estat fent el camí amb mi, en Xavier, gràcies amor.
Tenir en Pol a les mans em va fer sentir coses que em van fer replantejar-me la vida. Tenir-lo als braços i sentir que aquell era el lloc que li pertanyia, malgrat tots els comentaris de la gent... Gràcies a ell he descobert que el món de la dona és molt més que el que ens venen, i que la suposada igualtat no és real (i ho diu una feminista convençuda), perquè homes i dones som diferents, perquè només nosaltres parim, i parir no és una malaltia, i la criança és una cosa que cal viure, no només sobreviure, com acabem fent per culpa de com està muntat el sistema.
Iun diavam decidir que volíem ser quatre, però les coses no sempre són com les vols, i el meu segon embaràs no va seguir endavant, vaig tenir una pèrdua, vaig anar a urgències i, a la eco, no es veia embrió. Van decidir fer el que diem "conducta expectant", i vaig tornar a casa a fer repòs i a esperar per fer una altra eco per valorar com anava la cosa. Però el meu cos ja veia que el procés no tirava endavant, i aquella mateixa nit les pèrdues es van fer més grans i el dolor també. Vaig tornar a urgències i em van programar per a fer un legrat. En aquell moment tampoc havia fet el camí ni sabia com elaborar una pèrdua perinatal, i no em vaig plantejar, des de la meva vessant de metge, que tampoc calia intervenció, i em vaig dir que era normal, això passa, hi ha una pèrdua per cada quatre gestacions... Com en moltes dones, aquella pèrdua no va ser reconeguda.No ho era per mi ni, en gran manera, tampoc per la gent del meu voltant, però sobretot jo no em vaig deixar sentir-la. Suposo que en certa manera vaig congelar el dol.
Un temps després vam tornar a intentar-ho, i ho vam aconseguir. Les gestacions, després d'una pèrdua, són molt diferents: has perdut la innocència, sempre tens la por al cos, i a la vegada no et deixes a tu mateixa sentir-la, perquè penses que això tampoc és bo i que cal ser positiu... Cada vegada que vas al lavabo comproves amb por que no has sagnat... Intentava viure dia a dia sense pensar molt més enllà per no angoixar-me.
Però la vida em va donar una altra preocupació: la mort del meu avi. Aquella pèrdua em va fer viure de manera diferent el fet d'estar embarassada, pensava que la vida és així uns vénen i d'altres se'n van... Però el dia maleït va arribar...I novament vaig sagnar: nova visita a urgències, i un altre cop la gestació no tirava endavant.
Per aquelles dates ja havia arribat a les meves mans el llibre La cuna vacia (gràcies, Meritxell) i vaig decidir que esperaria que el meu cos sàviament digués prou. Va trigar, crec que unes dues setmanes, ara en la distància el temps es fa difícil de comptar. El que recordo és que em van servir, em van servir per plorar, per assumir que em tornava a passar, per sentir el patiment que no m'havia deixat sentir la primera vegada, per deixar-me acompanyar, en la meva soledat.
El dia va arribar. Els dolors no van ser tant dolorosos com el dolor intern, i vaig sagnar com mai vaig pensar que es podia fer, i em van acompanyar, en Pol em va acompanyar i molt, em va cuidar i va ser part del procés. Però ell va patir també una pèrdua. Un o dos dies després els meus pits van deixar de produir llet, el pobre que em va respectar molt, quan em va demanar “ma” com ell deia, va trobar que el seu consol ja no hi era, i em va dir: «mama, ja no fa lleteta», i vaig dir-li que em sabia molt greu, i va plorar, li vaig dir que si volia podia seguir fent pit, i ho va provar, però ja no era el mateix, i tots dos vam plorar. No m'havia imaginat que faria una lactància de cinc anys (fins i tot després havia somiat a fer lactància en tàndem, que no va poder ser), però tampoc no m'havia imaginat acabar deslletant d'aquella manera...
Novament, en Pol i en Xavier em van ajudar a fer el camí i ara som aquí, aturats, desitjant coses que no arriben, però intentant viure cada dia, que és el que compta.
El món és tossut i tot ho posa difícil, però de vegades les coses senzilles, i el propi camí en si mateixsón meravellosos, i val la pena, val molt la pena, viure la vida cada dia, sense esperar grans coses, perquè les petites són molt importants"
