Durant una època de la meva vida,quan encara era mare lactant,agafava un tren cada divendres i un cada diumenge.
Sempre m’ha agradat viatjar en tren. Anar en cotxe no m’acaba de convèncer, em poso nerviosa, el viatge se’m fa etern i amb criatures o fas postures del Cirque du SoleilSoleil, aguantes plors tot el trajecte o fas tantes parades pel camí que un viatge d’una hora es transforma en una excursió de dos dies.
Al tren pots alletar, no hi ha cinturons de seguretat i no hi hacadiretes de sujecció infantil i pots fer totes les postures del Tetasutra. Vaja un luxe de 7 euros el trajecte. Això sí el que té el tren és públic. Et surten observadors a cada parada.
Si alletes al carrer la gent passa de llarg, normalment, miren però callen. Però el tren convida al diàleg encara que tu no vulguis l’altre sempre vol! Mai saps què en pensa l’altre de que alletis però no cal que pateixis que t’ho farà saber.
En primer lloc hi ha els que eviten el tema. Et veuen treure la teta i salten del seient com si tinguessin una molla al cul. Si hi ha espai busquen un altre seient allunyat per seguir trajecte i si el trenva curull com el salt de Plens de la Patum, torcen el cos i les cames per crear un angle invers al teu cos que allunyi la seva mirada de tant dantesc espectacle.
Hi ha la colla que et mira de reüll, i en aquest punt et mosquejes. Tens ganes de fer-los un crit: "Què mires!!????" Però calles i ets tu la que no mires, o la que clava una miradaimpertèrrita en ells fins fer-los baixar la cara.
En un altre categoria hi ha les avies i/o dones grans amb ganes de xerrameca que et volen explicar fil per randa les seves lactàncies. Ja sigui per bé o per mal i explicar-te amb detalls enciclopèdics tot allò que pots o no pots fer. Un viatge de culebrot que no té preu.
El més divertit sónels joves. Aquests no saben on mirar però no s’ho volen perdre, porten MP3 a les orelles, riuen per sota el nas però no et perden de vista. I en el meu cas practicament m’exhibia. Mireu i apreneu. Cal ensenyar a les noves gernacions perquè serveixen els pits d’una dona, no?
El més curiós les mares amb criatures en edat de preguntar. Aquestes mares tenen gran afany divulgatiu envers les seves criatures. En primer lloc la criatura se’t queda petrificada mirant de fit a fit, sense vergonya. Hi ha dones que recondueixen les mirades i expliquen en petit comitè el que estàs fent, baixen el to i parlen xiuxiuejant com qui passeja per un museu i descriu els quadres. I aquí jo parava l’orella perquè les mares recorden i expliquen: "Mira com tu quan eres petit","Tu no vas prendre pit vas prendre biberó" "Tu també ho feies"... I l’instant màgic de connexió en la tercera fase es produeix quan la criatura que et mira clama: "Mamaaaaaaa vull teta!!!" I aquella que era una passatgera més és converteix en una col·lega! Recordo converses íntimes de tu a tu amb desconegudes amb les que només compartia la manera d’alimentar les nostres criatures.
I per acabar una anècdota de deformació professional, un dia no em vaig poder resistir. Al seient del costat viatjaven la mare, el pare i les seves criatures de 2-3 anys i un petit d'escassos dies.No podia deixar d'analitzar-ho tot. Els mirava, valorava la postura, la succió.... I aquella criatura mamava de pena: panxa enlaire, el coll de costat, boca de pinyó....Em feia mal als ulls la imatge. Però calia aguantar la temptació d'aixecar-me i socórrer aquella lactància. Em repetia: veure, sentir i callar, veure, sentir i callar... Santa paciència. Va arribar la meva parada i no ho vaig poder evitar. Em vaig treure un imant de promoció del grup i em vaig acostar amb un somriure "Em sembla que us pot fer falta",el vaig entregar i vaig baixar del tren! No em vaig poder resistir.
Al tren feia una tasca de divulgació i normalització de la lactància, una mena de feina d'una hora un parell de vegades de la setmana. El xuc-xuc del tren és el que té. Ara quan veig una mare alletant intento no mirar per no posar-la dels nervis però em delato. Tinc una nova i depurada tècnica llegeixollibres de lactància al tren, així que només em cal permetre que llegeixin la portada, així a vegades són elles les que inicien la conversa.
