-
Continuo monotemàtica! En tota aquesta aventura també s’han produït anècdotes, més o menys divertides, així que avui que és dilluns, que la Maria i la Laura estan juntes i que sembla que tot rutlla, us les explico!
-
Ja sabeu que la tarda nit de dijous a divendres vam ser a l’hospital rebent les primeres trucades i coordinant les donacions que van fer possible alimentar la Laura aquella nit.
Totes les trucades que vaig rebre, i que no vaig poder ni recontar, van ser de mares fantàstiques que volien ajudar i col·laborar en aquella tensa situació, però sempre hi ha qui ha de dir-hi la seva!Va anar així més o menys:
-Hola, digue'm (vaig deixar de dir la meva cantarella de: Hola Alba lactància materna, perquè tothom trucava pel mateix!)
-Hola, és aquí on s’ha fet la demanda per la recollida de llet (era un home de mitjana edat, ja em va fer mala espina i em vaig preparar pel pitjor.
-Sí, digue'm (no perdeu de vista que no vaig perdre el to en cap moment, i penseu que tenia al costat la Jemina, la Soraya, la María i el Jorge (cunyats i tiets) i la Cristina amb els ulls com plats)
- Mira, et voldria fer unes preguntes. Puc?
- Sí, és clar diga’m...
- A quin hospital son mare i criatura?
- Al Hospital del Mar.
- Mira, vull saber en primer lloc per què demaneu llet?
- Doncs veurà han atropellat a una amiga i no pot alletar la nena i ens cal llet per alimentar-la.
- I no li poden donar llet artificial?
- No, els pares no volen.
- I per aquests casos no hi ha el Banc de Llet.
- Doncs tampoc, perquè la llet del Banc és per nens prematurs i malalts i sota prescripció facultativa.
- Així doncs si li cal llet l'han de demanar els metges.
- Doncs, no. La Laura no té res per tant els metges no decidiran res sobre la seva alimentació.
- Així vostès es pensen que en saben més que els metges....
- ...................... Doncs sí..................... ( no ho vaig poder evitar)
- Doncs sap....
- Miri, tinc poca bateria i mentre parlo amb vostè hi han mares que estan trucant i que no es poden comunicar amb nosaltres, així com que aquesta conversa no ens farà canviar d’opinió a cap dels dos i no ens aporta res ara li penjaré el telèfon. Moltes gràcies per preocupar-se.
I vaig penjar! Apa home!!! Després vaig saber que era l’amic d’una amiga, d’una amiga... Sense comentaris!
I l’altra de bona va passar el divendres després de l’accident. Tornava a casa després de treballar, esgotada física i emocionalment quan de cop la fornera em va veure i em va cridar:
- A tu et volia veure!!! ( i jo què he fet?)
- Mana.... (la meva cara era de pop fora de l’aigua)
- Què va passar ahir? Diu la companya que et va veure amb la noia que van atropellar!! Com està? Què té? Què va passar? I la criatura? Diu que també hi havia una criatura? Es va fer mal? A quin hospital són?... (em sembla que em va fer un centenar de preguntes més)
Vaig intentar contestar-li tot i explicar que recollíem llet per la Laura. Sóc dolenta, ho sé, perquè buscava provocar-la i mira per on no ho vaig aconseguir. Us ho podeu creure! És clar que la Laura només té 6 setmanes i encara és un bebè però això de les dides, la llet donada.... Posa els pèls de punta a qualsevol de fora d’aquest món... no? Doncs a ella no!!! Estava totalment d’acord en tot el que li explicava i cridava a les resta de les noies del forn per explicar-los com n’era de maco el que fèiem....
Caxis m’han canviat la fornera! I ara cada vegada que em veu em pregunta com està la Maria i com va la recollida de llet!
I per últim i per tancar la secció anècdotes vull donar les gràcies a Gemma Tramullas i a la fotògrafa Elisenda Pons per la seva entrevista per a la contraportada del Periòdico de dissabte; per el respecte i la cura amb la que va reproduir l’entrevista que vam tenir dimecres. Ha estat un plaer i un honor poder haver explicat el que hem fet entre totes!
Pd-Deixo per una pròxima entrada una conversa amb un taxista camí del hospital a veure la Maria. La cara d'horror que va fer quan va saber què portava a la bossa tèrmica va ser per retratar-la!
