A priori quan sabem certes coses podem pensar que la lactància potser no funcionarà o que pot ser complicada. Quan ho sabem tenim dues opciones preparar-nos o no fer res... La Berta i la seva parella van preparar l'arribada de la seva criatura.... Avui una vivència magnífica! Gràcies per voler compartir-la. "Mitja hora després de néixer el Sol ja estava fent el que li tocava: mamar del pit de la seva mare.
Era un moment molt important perquè ell venia amb un cromosoma extra —té Síndrome de Down— i això volia dir que potser tindria certes dificultats a l’hora de mamar. El seu pare i jo ens havíem informat molt i sabíem que hauríem de tenir paciència perquè s’enganxés al pit, però també teníem la seguretat de què ho aconseguiria.
Aquests nens i nenes de vegades tenen problemes pel seu baix to muscular o perquè tenen la llengua més grossa i llarga, i tot això fa que els hi costi més mamar. Per això havíem llegit i preguntat sobre com facilitar l’alletament a través de diferents posicions. Res d’això va ser necessari iavui en dia(20 d'abril de 2014, gairebé 10 mesos després) mai ens hem trobat amb cap situació extraordinària. El Sol va néixer a casa,perquèvolíem donar-li el millor naixement possible.
Metges i metgesses ho consideraven un “part de risc” i ens “recomanaven” parir a qualsevol hospital. Sabíem que no tenia cap cardiopatia i precisament per facilitar l’alletament i perquè tingués una bona arribada al món vam decidir fer-ho en un ambient agradable i càlid, i així va ser, tot va anar perfecte.
Ell tenia ganes de sortir i va fer el seu camí ben ràpid, en poques hores ja havia sortit del meu cos i xuclava amb força el meu pit tot esgotat per l’esforç realitzat aquella tarda. Després va descansar. També ens deien que aquests nens són generalment “mandrosos” i que no es queixen quan tenen gana, així que l’hauríem d’anar despertant perquè mengés.
Ell va néixer a la tarda i al cap de poques hores ja dormia. A les 3 de la matinada el vam despertar perquè mengés, i així ho va fer per després continuar dormint i recuperant forces. Va ser l’única vegada que l’hem despertat per mamar, des de llavors menja quan vol, ell sempre es queixa quan té gana i no té el pit a prop.
Fins ara no hem tingut cap problema amb l’alletament. Ara el Sol farà 11 mesos i cap als 6 vam començar amb l’alimentació complementària. Teníem clar que no li donaríemfarinetesi que menjaria el mateix que nosaltres,a poc a poci pensant en ell. Així que li vam començar a donar fruita a trossos: primer li donàvem nosaltres i ell la llepava, després ja l’agafava ell tot sol i se la portava a la boca. Si mengem verdura, llenties, cigrons, arròs… tot ho voltastar, o aixafat amb la forquilla o amb els nostres dits o amb les seves mans, atrossos grans o a trossos petits.
La pediatra ens va dir que no li podíem introduir el menjar així perquè ell es pot ennuegar més fàcilment a causa de la seva hipotonia. Precisament per aquesta raó, pensàvem que el fet d’aprendre a mastegar i tragar l’ajudaria a millorar el seu to muscular, evidentment, sempre acompanyant-lo a l’hora de menjar i donant-li els aliments adients per començar a menjar. Vigilem que no s'ennuegui a la vegada que respectem el seu procés d'aprendre a menjar aliments sòlids. Avui dia la idea és seguir amb el pit i entre ell i jo anar decidint cap a on ens porta aquest camí."
Berta
