-
Vaig rebre un mail la setmana pasada. Em va emocionar tant que vaig demanar a la seva autora poder publicar-lo. Aquí el teniu. La fortalesa que tenim les dones no em deixarà mai de sorpendre... Gràcies per compartir-ho Merche!
-
"Hola Alba, sóc seguidora del teu bloc, i m'ajuda tant que m'he decidit a escriure't per explicar-te la meva experiència, i ajudar si és possible a mares que tinguin dubtes amb la lactància ja que crec que sempre és possible i és el millor regal que podem fer. El meu fill, va néixer el 20 de Desembre,va néixer un mes abans del previst, però va néixer sa i no va tenir problemes. La lactància la va agafar de seguida tot i tenir 8 mesos. Algunes baixades de glucosa el segon dia,però res important.
Als 20 dies de néixer, al meu marit li van diagnosticar un tumor cerebral. No et pots imaginar, el món se'm va ensorrar, van ser dies molts durs, de visites a metges, ingressos hospitalaris, tirallets, amunt i avall...i molta tristesa i angoixa per tot el que havia de venir. La por em va paralitzar, però havia de reaccionar i tirar endavant ja que en aquell moment tots a casa em necessitaven.
Tothom em deia que no li donés el pit al meu fill, que li estava traspassant els meus nervis, la meva tristesa i que era millor donar-li el biberó. Jo em vaig negar en rotund i vaig tenir sempre el convenciment que donar el pit era el millor que li podia oferir al meu fill. Em vaig aferrar a ell, em donava vida cada estona que compartia amb ell amb la " teta fora". Ara, estic convençuda que continuar donant-li el pit, em va salvar i em va fer enganxar-me a la vida en aquell moment tant dur per tots nosaltres, pensava que tot i la situació que tenia, havia de lluitar pels meus fills i que lo millor pel Gael, era donar-li pit. M'ho repetia cada dia com un mantra.
Les persones del voltant, familiars, veïns, etc, amb la seva bona voluntat, suposo, sempre em deien que potser la meva llet ja no era bona, que no era la millor situació per amamantar al meu fill, que quin sacrifici , treure's la llet mentre jo anava a l'hospital i el nen es quedava amb la meva mare, que si potser no s'alimentava prou, etc. Els escoltava educadament, però no vaig fer mai cas, perquè sabia que jo sí que alimentava al meu fill, que la meva llet era lo millor per ell i que li oferiria fins que ell volgués. Aquesta convicció i aquesta força va ser molt important en aquell moment, ja que en un moment dur, si no tens les coses clares, et pots venir avall i tirar la lactància per terra. Per tant, penso que és important animar a totes les mares que tenen dubtes, que lluitin i que en els pitjor dels casos es pot sortir endavant, amb ajuda, assessorament, el que calgui.
En aquests moments,el meu fill té 10 mesos i continua mamant i continuarà fins que ell vulgui!!!! És un nen feliç i no té cap problema. Està mig quilo per sobre del que li tocaria per edat, segons les taules aquestes que tenenels pediatres.`
El meu marit també està bé, lluitant encara amb aquesta maleïda malaltia però segur que ens en sortirem ja que ell és una lliçó de vida amb la seva força i les seves ganes de viure!!!És una sort tenir-lo al costat ja quem'ha posat les coses molt fàcils i és un lluitador. Cada dia que passa estic més agraïda de tenir-lo al costat ja que és la millor persona del món.
Evidentment, la meva filla que té 6 anys, l'Ona, també ha estat i és una campiona, ja que m'ha abraçat enels moments que jo tenia dolents i em deia que no passava res i que segur que el papa es posava bo. No sap la dimensió d ela malaltia, però si que n'ésconscient de que el papa en aquests moments està malalt i entén perfectament quan el papa no pot jugar perquè li toca una cosa que es diu " quimioteràpia" que el deixa molt cansat.
Estic súper agraïda, ja que tincuna família increïble!!! Totsestem lluitant, per tant ,ens en sortirem!!!!
Només em queda, donar-te les gràcies Alba , ja que durant aquests 10 mesos, he llegit el teu bloc ,iveient l'experiència d'altres mares, reafirmava la meva idea de que el que estava fent ho estava fent bé i era el millor pel nen...i ara gaudeixo quan el Gael mama i em mira i riu i juga amb la teta i sobretot, gaudeixo d'aquest moment tant "nostre", de tots dos...
Molt agraïda per tot, Alba, Merche"
