Sí, sí és el primer

Xavier Tedó

La primera manifestació

Els advertiments sobre la calor d'en Tomàs Molina causen efecte. Sortim de casa equipats. Menorquines, bermudes, les camisetes més primes que hem trobat a l'armari-no debuto amb una imperio encara-, barrets de palla, cantimplores, una brújula per si ens perdem, els avis i el meu cunyat. El nano, ben lleugeret de roba untat amb protecció solar del número cinquanta i enlloc de bolquers, tres o quatre kleenex enganxats amb celo. No li escrivim el nom ni el número de telèfon al braç com fan altres pares perquè de moment no ha fet el salt al sobiranisme. La meva companya es decanta per portar-lo amb la motxilla, però jo m'inclino pel cotxet per protegir-lo de la calor. M'acaba fent cas, tot i que no ho veu massa clar. Fem drecera pels carrers de Gràcia fins a la cruïlla entre el Passeig de Gràcia i la Diagonal. La imatge és espectacular. Milers i milers de persones demostrant que som una família i tenim el dret a decidir. La criatura es desperta. No s'ho vol perdre. Provem d'arribar al Palau Robert on no hi toca el sol. A mig camí constatem que és impossible avançar amb el cotxet sense fracturar tíbies als manifestants. Optem per plegar-lo i agafar el nen a coll. La meva companya s'enrecorda de la meva família. Aquesta parada tècnica provoca el primer dany col·lateral: perdem els avis. Encara ens queden el nano i el meu cunyat. A punt d'arribar a l'ombra, els concentrats venen car el seu lloc. Ens quedem a la Franja de Ponent. El sol és abrasador. Li traiem la samarreta al nano i li anem ruixant el cap amb una ampolla d'aigua. Entre crit i crit, el públic és distreu veient com abaixa el cap perquè li tirem més aigua. De tots nosaltres ell és qui s'ho passa millor. Sacrifico el barret al cap per vantar-nos i em repeteixo constantment que si l'Heribert Barrera aguanta la calorada amb 93 anys jo també ho puc fer. Cada cinc minuts un home que escolta la ràdio ens va informant que la marxa no avança per deseperació nostra. “Què, ja ha començat?” “No, no , segueixen parats”. La gent s'ho agafa amb bon humor cridant “Volem caminar, volem caminar!”. Però aquí no camina ni l'apuntador. Una ambulància que passa pel lateral a la recerca d'una dona que s'ha marejat i que no veu ningú es converteix en el nostre escut humà per arribar al carrer Provença i enfilar cap a la Rambla Catalunya. Allà hi ha una altra manifestació. Menys espectacular però més tranquil·la. Torno a posar la criatura a la seva mòbil home: “Veus com era millor venir amb el cotxet, carinyo?”.