Ala piscina no hi vagis sol. Tampoc et facis amic de la resta de nens. Si els hi dones corda tots et cridaran perquè els miris quan salten a la aigua. Poden ser molt persistents: “Si no em mires no ho faig, va mira'm, però des que començo a córrer fins que salto!”, “Xavi, Xavi, Xaviiiiiiiiiii!” o l'humiliant “senyor, senyor, miri com salto!”. Quan no ja et sents el coll de tant girar-lo a dreta i a esquerra, comencen les modalitats de salt. “Ara em tiraré de cul”, “ara de cap”. El nano, cansat d'empassar aigua perquè no el miro, també em demana saltar. Vint minuts després em poso més aprop de l'escala perquè pugui sortir ell mateix quan s'hi llença. Quan porto una hora a dins, estic completament arrugat i no veig perspectiva de millora, em ve al cap que la meva companya m'ha deixat uns braçalets al cistell. Em passo deu minuts mirant d'inflar-los. Agraeixo als fabricants que no expliquin com s'inflen, però que els advertiments també estiguin escrits en xinès i en grec. Així ja tinc conversa si em trobo algun turista d'aquests països. Sense aire als pulmons i amb els braçalets intactes, desisteixo i torno a l'aigua. Per agafar moral, miro un avi acalorat que porta una hora assegut en un banc dient-li al seu nét que en deu minuts ha de sortir de l'aigua. Veig un oasi a pocs metres. Una piscina petita. “Aquesta és la meva” penso. M'equivoco. Com sempre. Ara només toco l'aigua amb els peus, sí, però cada cinc minuts m'haig d'ajupir per rescatar el nano i evitar quedeixi sense aigua la piscina. Per acabar-ho d'adobar, tres mares que jeuen a la piscina com si fossin en un jacuzzi mantenen una interessant conversa sobre el control d'esfínters. Torno voluntàriament a la piscina gran. Pel camí li dic al socorrista si em pot anar a comprar un paquet de galetes, un iogurt i tres o quatre plàtans, que és per treure el nano de la piscina, per distreure'l, però em diu que ell no treballa aquí, que també està de vacances. Encara sóc a la piscina. L'avi també.
2 min
