Els pares no tenim criteri. Només així s’explica que no poséssim cap objecció a la carta que va escriure el nostre nano als reis. Un mes després de la visita de ses majestats, l’interès que ha mostrat per les joguines que va demanar és semblant al que té per les plaques tectòniques. Era d’esperar. Bàsicament perquè amb tres anys i mig és molt difícil anar amb monopatí. També és complicat que sàpiga tocar la guitarra. Suposo que com que ja té una bateria, un piano, un xilòfon, una flauta i un cotxe de la Minnie que si el mous fa sonar el clàxon, va optar per un instrument de corda. Per completar l’orquestra. Amb la bicicleta s’hi va posar. Però aviat va descobrir que això de pedalar cansa i ara s’inventa qualsevol excusa per no agafar-la. La idea més brillant ha estat una clínica veterinària de playmòbil, totalment equipada evidentment. Té gatets, conillets, ratolins, xarops, xeringues i biberons. No li falta de res. Conté tot allò que és susceptible d’acabar a la boca de la petita. Total: que a la clínica només hi pot jugar quan no hi és la seva germana. O sigui mai. Sí que ha triomfat una bossa d’eines que els reis van arreplegar a l’últim moment d’un supermercat. Ara ens passem tot el dia fent cases. “Va papa que tenim molta feina” em diu mentre em passa el martell. Així si més no li donem algun ús al teatrí que Gaspar, Melcior, Baltasar o Ana Mato ens van deixar al menjador: “Papa això serà la porta, va treballa!”. De tant en tant també s’acosta a la pissarra . I aleshores ens fa un dibuix inintel·ligible i ens pregunta que és. Ho descobrim a la primera. Diem el que diem sempre l’encertem. “Molt bé” ens respon mentre fa un altre gargot que és completament idèntic a l’anterior.
2 min
