Sí, sí és el primer

Xavier Tedó

El joc simbòlic

La nostra criatura fa coses molt rares últimament. Li diuen joc simbòlic, però jo no tinc massa clar que estigui bé del terrat. Em fa pujar al sofà i em diu que som en un autobús. La funda del sofà és el cinturó i si no m'hi poso dins no arrenca. Quan li comento que baixo perquè estic a punt d'agafar una rampa, em diu que vigili, que davant tinc en Miquel, el seu millor amic. Llavors es passen una estona comentant el que veuen per la finestra. L'autobús es pot convertir en pocs segons en un camp de futbol amb el nano corrent i saltant darrera una pilota imaginària.

Quan estem preparant algun plat a la seva cuineta tampoc puc badar. Si considera que m'ha caigut farina o llet al terra, se'n va a la seva habitació i agafa l'escombra o el pal de fregar i ho neteja. També em fa treure el cinturó dels pantalons per passejar el gos que no tenim. L'animal en qüestió pot adoptar diferents formes. A vegades és el coixí del sofà, però normalment és més abstracte i fa de mal de dir de quina raça és.

No és l'únic nou membre de la família. Des de fa unes setmanes conviu amb nosaltres un tal Xorxo. No hem de patir. No és cap espectre ni la reencarnació d'algun personatge maligne. És un amic del gos i sembla ser que no és carnívor. Quan li pregunto on és sempre em respon que és al mercat de Calella comprant pèsols i mongetes.