Sí, sí és el primer

Xavier Tedó

Els homes que no entenien els nens

Rematem les vacances visitant la zona volcànica de la Garrotxa. I ho fem pujant-nos al carrilet turístic que surt del càmping Lava. La meva companya està entusiasmada: “Que haguem de fer el guiri aquí a Catalunya té collons!”. M'escapo a la cafeteria a comprar berenar per evitar que al nen li agafi un sirocco pujat una hora en aquesta rèplica del tren que feia el recorregut entre Girona i Olot. A la seva mare li compro un gelat i uns sudokus. A l'hora de comprar les entrades l'organització posa totes les facilitats. Si estàs embarassada el nano que portes a la panxa no paga, si no arriba a l'any tampoc i a partir de l'any i fins als cinc paguen 4,70 euros, només dos euros menys que els adults. Agraeixo a l'oficinista que tracti les criatures com a persones adultes, però li comento que la nostra, amb setze mesos, no agafarà apunts, que ni tans sols sap que és un volcà. No pica. Després de tornar el gelat i els passatemps al bar, pugem al tren. Tenim sort. Al nostre vagó ens toca el grup de francesos més sorollosos que hi ha a tota la comarca. El volum dels altaveus no faria treure pancartes als veïns de Gràcia. Els més motivats es posen drets amb l'orella enganxada a l'altaveu. Amb els sotracs dos dels valents acaben contusionats amb nyanyos de segon i tercer grau. Quan la nostra criatura ja s'ha cruspit les dues magdalenes -“mira com esteu deixant el vagó, ple de molles”- i està cansat de treure el cap per la finestra -“vigila que no es foti un cop al cap amb algun arbre”- fa els seus primers passos com a fisioterapeuta amb la madmuasel del costat. És la primera que baixa del tren quan aquest s'atura davant del volcà Croscat. Animo al nano dient-li que els inicis sempre són durs. El xofer, que també fa de guia, col·loca un plafó amb fotografies i dibuixos davant del comboi i ens explica que tot i ser el volcà més gran de tota la penínsul·la ibèrica, tant el règim franquista com el govern de la Generalitat fins als anys vuitanta el van esquarterar per extreure'n materials. Ho fa en versió trilingüe (català, espanyol i francès) i a tal velocitat que acaba parlant en occità. Quan està explicant la fauna que hi ha al parc natural el volcà no entra en erupció, però ell sí: “Voleu deixar les portes dels vagons en pau que sinó la gent no em sent!” els hi diu a un grup de nens que no ha sortit del comboi. Estic a punt de fer-li saber que al vagó no hem entès un borrall i que ara sí que assimilem tres paraules seguides, però me n'estic. Quan arriba a la flora, de la seva boca ja surt lava: “Però que no tenen pares aquests nens?”. Una de les mares del grup mira de posar pau: “Són mainada, ja se sap”. No el convenç: “Els meus no ho fan això!”. M'imagino per un moment el guia amb un regle preguntant als seus nens els animals que surten al plafó. Com era d'esperar quan finalment pregunta si tenim algun dubte ningú piula. Ens fa por preguntar-li alguna cosa que ja ha explicat i que ens faci tornar a peu o a dalt del tren.