El partit és a tres quarts d’una. Ens convoquen una hora abans perquè ens bronzegem bé. Aquest cop el nano, que fa de porter, no juga amb el seu equip, sinó amb el prebenjamí A. L’animo a què jugui amb ells perquè els hi ha fallat el porter i la setmana vinent és el darrer partit de lliga i no hi podrà anar perquè som fora. M’arrepenteixo d’haver-lo animat als dos minuts de partit. És el temps que triga el Vilassar de Dalt en fer el primer gol. Un pare de l’altre equip em comenta que encara no han perdut cap partit, que van segons i que si guanyen els tres partits que els hi queden seran campions. Per enfonsar-me del tot afegeix que al partit d’anada van quedar 1 a 10. Tota aquesta informació li vaig traspassant al nano a mesura que va encaixant gols. Abans dels primers deu minuts ja li han fotut quatre. El problema és que la pilota no surt de la nostra àrea. Cada vint segons és una ocasió de gol. Parlem d’un Barça-Osasuna i els navarresos amb vuit.
Li proposo a l’àrbitre avançar la porteria de l’altre equip al mig del camp però està massa enfeinat anotant el dorsal dels golejadors. “No podies fer res”. Aquesta és la frase que més repeteixo quan li marquen un gol. La segona és “Boníssima” quan fa alguna aturada encara que sigui de sort o amb ajuda del pal. A la represa li’n cauen set més. Em passo tot el partit darrera la porteria sense poder evitar moure el braç o la cama cada cop que xuten. Els míssils arriben per totes bandes. Aquests moviments els combino amb instruccions a la defensa. Traeixo Cruyff. Imposo un catenaccio sense contemplacions. L’entrenador, però, vol que la seguim tocant, que la traiem jugada des del darrera. Tant és que no fem tres passades seguides. Si es despista, però, li dic al nano que envïi la pilota a la segona graderia perquè es pugui relaxar una estona. Es tracta d’avançar iardes.
