La convocatòria és a les nou del matí davant del pavelló. L’ocasió s’ho val. Els nostres nanos juguen el seu primer partit de bàsquet oficial i els pares diem d’anar-hi junts per fer pinya. Una filera de deu cotxes fa via cap a Premià de Mar, on es juga el triangular. Seguim els pares d’un dels entrenadors, que ens fa una ruta turística per la població maresmenca sense baixar del cotxe. Al final només el segueixo jo. Després de fer-me una idea aproximada de com és el poble, aprofito que s’atura per demanar indicacions a un vianant per comentar-li que fa un quart d’hora que he vist el rètol del pavelló a la rotonda per on hem passat tres cops. El primer partit és contra el Canet. La concentració és màxima entre la canalla: “Esmorzar gratis, esmorzar gratis” criden mentre l’staff tècnic els dóna les darreres explicacions. El partit està tan igualat com la semifinal del Mundial entre Alemanya i Brasil. Als cinc minuts el parcial ja és de 20 a 0. La defensa en zona que posen en pràctica i que consisteix en esperar que ells no encistellin i els hi caigui la pilota a les mans no hi ajuda. Per deferència, perquè els puguem gravar, els nostres nanos no surten del seu camp, que està davant de la graderia. Quan surten a l’atac es passen la pilota com poden i si s’enrecorden la boten. Més que bàsquet sembla rugbi. El duel acaba amb uns quaranta punts, pel cap baix, en contra i cap cistella anotada. Amb el segon partit contra el Premià arriba l’èxtasi. No és que guanyem perquè també estem rebent, però quan queden pocs minuts per acabar un dels nostres fa dos bàsquets seguits. Estan tan contents que s’abracen i salten oblidant que el partit continua. “Hem guanyat, hem guanyat” canten celebrant la proesa davant la incredulitat de l’equip rival, que pregunta al seu entrenador si les cistelles que hem fet valen més. Al capdavall qui no es consola és perquè no vol.
2 min
