Sí, sí és el primer

Xavier Tedó

La criatura mai s'assembla al pare

Porten dos anys dient-me que el nano no s'assembla a mi.Aproximadament des què va néixer. A les primeres deliberacions a l'hospital ja vaig veure que ho tenia complicat. La meva companya sempre diu que té moltes coses seves. Alguna cosa sí que em reconeix. No sé si la part més agraciada. "Els peus els té com tu".Com que la teva vida transcorre alcostat d'ella i del seu clan, totes les proves que aportis seran rebutjades. De res serveix que els hi ensenyis que té les mateixes entrades oorelles que tu i que no, queencara no té el meu nas perquèllavors no s'hi veuria, però sí la mateixa mirada.Laseva germana et repetirà constament "tinc una foto on surt ella de petita i són iguals" o "quan ploraés ella". La sogra també serà una bona outsider. I fins i tot algú de la família s'animarà i dirà que veu el besavi. En el meu cas em va tocar el germà de la meva companya.

Potser per això quan la teva mare et diu que sí que s'assembla a tu, penses que ho fa per animar-te o per escombrar cap a casa com fan totes les mares. Sort en tinc del veí. L'altre diava pujar a casa i es va posar a jugar amb ell. De sobte em va mirar i em va dir: "Què fort! T'acabo de veure a tu!". Des de llavors sóc un altre. Ho sospitava, sabia en el fons que tot era un complot, que el nano és pastat a mi. Frenada l'eufòria inicial, però, no sé si el seu descobriment témassa mèrit. Acaba de ser pare i deu estar passant pel mateix calvari que jo.