Sí, sí és el primer

Xavier Tedó

El canvi d'habitació

Aquesta setmana hem fet les maletes i hem marxat. No hem anat massa lluny. A l'estudi. La meva companya ha decidit que li havíem de cedir la nostra habitació al nano. “Li hem de canviar el llit, aquí ja no hi cap”. Ho ha decidit quan m'acabava de llevar. No he tingut temps de reaccionar. Sinó potser li hauria preguntat si això abans es feia perquè no ho recordava. “Nosaltres aquí només hi dormim i ell tindrà més espai per jugar” segueix ella. Que no tinguem el nou llit no és cap obstacle perquè el trasllat comenci de manera immediata. “Així quan vinguin els seus amics podran dormir tots aquí”. Li pregunto si amb dos anys els nens ja demanen anar a dormir a casa dels amics, però ella ja està a l'habitació traient calaixeres.

L'operació s'acaba ràpid. Compta amb l'ajut de la seva germana. Quan torno de passejar amb el nano el canvi ja és una realitat. Una setmana més tard la valoració que en fem és totalment positiva. Si abans quan es despertava li posàvem el seu matalàs a sota del nostre llit, ara no ho podem fer perquè la nostra habitació és massa petita. El resultat és que ens passem mitja hora consolant-lo asseguts al costat del seu llit. El segon cop que plora ja no hi tornem. Esperem que vingui amb en Mic i la rateta per entaforar-lo al nostre llit. Aleshores ja només prego perquè no desplegui el seu implacable joc interior de cames i me'n vagi voluntàriament al sofà. Avui, però, m'he quedat més tranquil. La meva companya m'ha dit que a l'estiu comprarem el llit. Quin dia comença l'estiu?