Viatjar amb una criatura en una companyia aèria de low cost té els seus avantatges. El primer és que t'ofereixen participar en una versió familiar del programa Qui corre vola de TV3. Quan per fí t'arriba el torn per facturar les maletes la noia del mostrador ens fa saber que el nano no pot volar sense DNI o passaport. Li comentem que sempre hem viatjat amb el llibre de família, que el nano només té 18 mesos, que no té ni el carnet del Club Super 3 i que les Canàries segueixen sent una colònia espanyola. Ens assenyala que la normativa de l'empresa (no diré noms) irlandesa “és aquesta”. Diu que podem anar a queixar-nos a l'estand de la companyia, però ens recomana anar a l'altra terminal que “et fan un passaport provisional en deu minuts”. Només queden 35 minuts perquè surti l'avió. Per posar més emoció al programa perdem cinc minuts conversant amb la noia de l'estand, que molt amablement ens ofereix marxar quatre dies més tard pagant dos-cents euros més. “El nen no pagaria”. Li agraïm la deferència, però li remarquem que a Fuerteventura, a banda del sol, ens espera un cotxe i un apartament que ja hem pagat. Sense massa temps per obrir un debat sobre els abusos als consumidors, la meva companya surt a tota velocitat amb el nen a un braç a agafar l'autobús que els dugui a la T1. Jo em quedo fora, després de passar cinc minuts tancat a les portes giratòries en entrar amb el cotxet i el carro amb totes les bosses. M'encenc dos cigarrets. No sé si a 25 metres de l'edifici. El conductor de l'autobúsfa teràpia mentre condueixanimant la mare de la criatura. “L'esperança és l'últim que es perd”. Enfila el llarg passadís que la porta a la comissaria. El policia nacional li pregunta pel pare. “És a l'altre terminal amb un atac de nervis, però tinc el seu DNI”. No la sotmet a cap interrogatori. Les preguntes que no li ha fet el comissari li fa el fotomaton on ha de fer les fotos. Després de descartar la foto simpàtica o la d'enamorats, seu el nano a la cadira. Quan s'encén el flaix, la criatura, enlluernada, gira el cap a un costat. El segon intent tampoc va bé. La meva companya opta per l'acció directa agafant-li el coll amb la mà. El nano baixa de la cadira sense poder obrir els ulls durant cinc minuts. Malgrat tot, el comissari avala que el noi de la foto és la persona mig convulsionada que porta a coll. Queden vint minuts perquè l'avió s'enlairi. Agafa un taxi. El seu propietari tampoc té el dia. “Quatre hores fent cua i no surto ni de l'aeroport”. Ni li contesta. Està massa enfeinada llegint els deu missatges de veu i escrits que li he enviat per animar-la o animar-me. Passem el control policial amb el cinturó posat. La cara desencaixada de la meva companya ens obre totes les portes. Només ens fan deixar de penyora l'escuma d'afaitar. Arribem a temps. Bàsicament perquè el vol s'ha endarrerit. Som els darrers en pujar a l'avió. Necessitem recuperar forces. Les perdem quan som a dins. El seients no van enumerats i gairebé tothom està assegut. El joc de les cadires fa uns minuts que ha acabat. Truco a la cabina del comandant per veure com van d'espai. No contesta. Anem avançant buscant dos seients lliures fins que arribem al final. Una hostessa ens demana que busquem un lloc per seure i que marxem d'allà. L'hostessa té pressa per arribar a l'entrada de l'avió. La meva companya li diu que si vol tiri el nen. Ara sí que l'audiència del programa es dispara. Abans d'escanyar-la li comento que anem amb una criatura i li demano que ens busqui dos seients mitjanament aprop. Acabem jo en una punta de l'avió i ells dos a l'altra. Aprofitem per comunicar-nos com ho feien abans a La Gomera. Així ens anem integrant. Perquè encara que ells dos es girin per veure'm només veuran dues maletes. Els prestatges estaven plens i tot l'equipatge reposa sobre les meves cames. Li cedeixo voluntàriament el diari al meu veï per poder-lo llegir sense que se senti incòmode. Abans d'enlairar-nos agraeixo a l'hostessa les comoditats de viatjar amb ells, però sobretot que ens vagi aclimatant al temps de les illes apagant l'aire acondicionat.
3 min
