Sí, sí és el primer

Xavier Tedó

Uh! Oh! Sí que tinc por!

El nostre fill, valent, valent, no és. A l'escola, quan surten al bosc sempre es posa dels últims. Per si surt el llop. Que no és un milhomes ens en vam adonar aviat. Quan passàvem l'aspirador, s'exiliava a l'altra punta del pis amb cara de pànic. Amb l'assecador del cabell s'estressava menys. Sabia que del lavabo no en sortiria. El primer gran tustu el va tenir fora de casa, a l'any i mig. Sortíem de l'Oasis Park de Fuerteventura i el nano es va aturar davant la gàbia dels micos i els hi va fer un petarrot. El que estava més desquiciat no s'ho va prendre massa bé i va saltar cap a ell. Els brams del nen es van sentir des de la secció de rèptils.

Amb els correfocs no crida però quan veu que els diables s'acosten va repetint cada cop més alt “vorera, voreraaa” perquè ens refugiem el més lluny possible mentre em practica una sessió d’osteopatia al coll. Per Sant Joan optem per repatriar-lo al sobreàtic dels avis perquè ens sap greu que es passi tota la revetlla amagat amb la gata sota la taula del menjador. Les tempestes també li fan por. Encara ara quan trona em demana que no bufi perquè un dia que érem al riu i el cel es va començar a ennegrir li vaig comentar que bufaria perquè marxessin els núvols i aquests em van respondre amb un tro eixordidor.

La situació es complica a les festes d'aniversari. Des que li va petar un globus no els vol ni veure, així que ens presentem quan és l’hora de menjar-se el pastís. Amb la castanyera de l’escola ens hem passat una setmana llarga marxant per la sortida d’emergència per no coincidir amb ella. Més malament ho passa amb el pare Noel. El nadal passat uns motivats del poble es van animar i van recuperar aquesta tradició tan nostrada i el nostre nano en veure’l va començar a cridar com si hagués vist el diable. Deu ser antiimperialista. Republicà sí que ho és. Perquè ja em vaig fent a la idea que per tercer any consecutiu seré jo qui m’assegui sobre la falda del rei negre.