Al Nadal tenim l’agenda més apretada que un militant de la CUP. Aprofitant que baixem a casa de ma mare uns dies mirem de gaudir de l’oferta cultural de Barcelona. Comencem amb sessió de titelles. Ho deixo aquí. Després anem al cinema a veure “El viaje de Arlo”. Després de fer mitja hora de cua, la noia de la taquilla m’informa que no queden seients junts, que només en queden a la primera filera i que no ho veurem bé. Li dic que tant és, que ara no tornem cap a casa, que nosé com plantejar-ho als nanos ara.Li pregunto si em pot fer un descompte. Ni em mira. Acabem asseguts a les escales. De tant en tant repto per recollir les crispetes que cauen per la inclinació del passadís. L’endemà sí que seiem en butaques quan anem veure Els Pastorets. Ho fem fins a la segona part quan el nostre nano amb bona part dels nens de la sala pugen a l’escenari per entrar a la caldera que han preparat els dimonis. Ens aixequem perquè al cap de cinc minuts es reprèn l’obra i el nano no ha tornat. La petita plora. No pel seu germà, sinó pel Satanàs que corre per la sala saludant les criatures. Amb ella s’hi està poc. Surto i comento a un dels responsables de la sala si el forat per on s’han ficat els nens abdueix persones. Mentre es pensa la resposta, aturo el tartamut i li explico la desaparició. Em diu que ja han pujat tots però que se’n queden cinc perquè surtin a la següent escena. Baixa als camerinos. Jo vaig darrera d’ell. Pel camí em trobo les nenes que fan de dimoni i també m’acompanyen. El seguici es completa amb Josep i Maria. En Jeremies em diu que no hi és. No quequeja, m’ho diu ràpid. Obro totes leshabitacions que hi ha a la planta inferior. A dalt sento la meva companya bramant que com pot ser que es perdi una criatura. Obren els llums de la sala un moment, però no el veiem. Quan estan a punt de suspendre l'actuació, la seva mare puja a les llotges i se’l troba allà a daltesperant que es reprengui l'obra. Ens comenta tan ample que els nens que han entrat amb ell a la caldera han pujat cap amunt i els ha seguit. Comptem fins a dos-cents. L’endemà el lliguem curt quan anem a veure El petit príncep. El nano està entusiasmat. Tant que a la segona cançó es comença a adormir. La seva mare i jo despleguem tot l’art brut que ens ve al cap per evitar-ho: cops baixos, pessigolles a les orelles i altres tècniques de reanimació sense arribar al boca a boca. La tortura, entre Guàntanamo i Intxaurrondo, funciona. A la sortida, dos dels protagonistes firmen el disc del musical. Ell tria l’explorador. L’Àngel Llàtzer li pregunta quin nom ha de posar a la dedicatòria. No dubta: “El teu”.
2 min
